El goig de ser jo amb els altres.

  Epíleg Com les papallones, boniques i lleugeres, així vull els records de la mare. Acaparo objectes en un intent de retenir la seva presència però a l’arribar a casa topen amb els propis, l’excés em pesa i m’obliga a triar, a endreçar. Quan acabi aquest procés vull que l’espai quedi més lleuger, cuida’t, bonic, que la mare hi sigui com un vol de papallona en un prat viu i alegre, ni pesat ni trist. Aquella funda de coixí, el mirall de mà, el quinqué, una joia al canell. Una presència discreta que per senzilla no serà menys important. Acabo de refer el conte i durant el procés ha mort la mare. «Hem tingut una llarga vida junts, una bona vida, malgrat tot», deia. Aquests amors de llarga durada són d’una altra època. Jo, volent o sense voler, en recullo el testimoni i treballo el meu amor perquè, malgrat tot, sigui per sempre. Fem aquella mena de simbiosi que una és en l’altre i l’altre en l’una. Jo més autònoma que la mare, penso. També m’he sentit, en algun moment, com si fóssim u...

Em sorprèn la lluna amagant-se darere el Pirineu nevat. Poc després el Montgrí s'encén de rosa i violeta. Dies difícils amorosits per la bellesa de la natura. Només em cal respirar i estar present, alerta a la vida. Un pas rere l'altre, un dia rere l'altre per transitar la incertesa.

El meu refugi Jo tenia un refugi, petit però còmode. Me’l van construir mil generacions de progenitors. Allí sempre hi havia mans que tenien cura de mi, veus que em deien què  calia fer, llocs on reposar. M’ho embolicaven tot amb paraules dolces, plenes d’autoritat. Al meu voltant, altres cadells menys dòcils generaven batusses que acabaven amb càstigs i algun cop, aquests incidents em confirmaven que jo tenia l’actitud adient. No importava tant el que jo desitjava com el que desitjaven els altres. Així, responent a la llei del meu refugi, tot era pau i harmonia . Em costava entendre però, el mal viure de la mare, la tristesa del pare, els crits de l’avi, les mentides de l’àvia. Jo, asseguda i callada, em convertia en l’espectadora discreta del transcórrer dels densos dies, creia a ulls clucs que tot estava bé, que jo estava bé. Però vaig créixer i aquelles mans que tenien cura de mi ara em violentaven, aquelles veus ara em dirigien cap a camins no desitjats, els llocs segurs ...

Immobilitat Immobilitat, rigidesa, fredor, pal·lidesa, abandó, manca d’expressió. Mort. Doncs Vida deu ser moviment, flexibilitat, calidesa, foc encès, entrega, expressió. Morts properes, alliberació de dolor i decadència, em connecten amb la Vida. Oració Tardor dolorosa i necessària deixa caure les fulles mortes perquè l’acollidora terra en faci l’humus de les flors primaverals. Hivern de llum matisada i llargues nits crema la pesada llenya de la pena i escalfa cossos i ànimes. Vindran estiu i primavera i sortirem a celebrar la vida carregats de memòria i de passió, decidits a construir la casa i el jardí de totes.

Em fa feliç pintar i quan el resultat és bo doblement feliç, eufòrica.  Aquesta és la seqüència: em situo a l'espai, preparo el material, enfoco el tema, sola o amb les propostes del professor, començo i la noció del temps desapareix, el món és el taller o l'aula i el meu país la taula, el paper casa meva, les pintures i els pinzells els estris per cuinar la màgia de l'expressió. Aleshores pintar és viure, com ho és jugar per l'infant, ballar per la ballarina, compondre pel músic... Pintar és viure.

La família i altres llasts ...el pare netejava els palosantos i nosaltres, els quatre fills, en gaudíem cada tardor... Si tenim sort naixem en el si d’un nucli familiar que tindrà cura de nosaltres, amb ell aprendrem codis i pautes i, amb una mica més de sort, el seu afecte ens donarà la suficient seguretat personal per ser persones autònomes i poder fer el propi camí. En tots els casos, amb sort o sense, ens cal deixar enrere la infància, amb tota la càrrega que porta, per créixer i avançar. N odrir-nos de nous marcs de referència: companys d’escola, la colla... serà vital. Després els estudis o la feina, les associacions... ens apartaran potser de les amigues d’escola o de la colla... i així anem f e nt camí a la vida. Deixar l l ast per avançar. Amb la decadència dels pares, records d’infància i adolescència es fan presents, també tensions no resoltes o mal resoltes, aquest moment p ot ser una oportunitat per fer-hi les paus o pot ser un infern re s su s citat, dependrà d...

El cos com a continent del jo, la mort com una alliberació, un pas cap a una altre estat de consciència. El cos com a mitjà per a l'expressió del jo, el cos com instrument que aspirem a dominar, però que tan sovint ens domina. El cos com a transmissor de l'exterior a l'interior del jo. Acabo la lectura de "Cos" Olga Tokarczuk ...fins que al final algú se n'apiada i li permet el descans etern... Pg. 366 El pare és mort.  El pare ha deixat el seu cos, un cos vell, dèbil i cansat. Se n'ha alliberat. Ara forma part del món d'una altra manera, més subtil. Tot és u. No desapaeix res, es transforma. ...potser tornarem a néixer i que aquesta vegada serà en el temps adequat i el lloc adequat . Pg. 371 Un llibre estrany per uns dies estranys que he llegit i he viscut sense entendre. Els somnis han canviat s'han fet més amables i rics, plens de gent i experiències.  Agafo la vida i la mort i les deixo fluir, sóc el riu de lava que ningú, ni jo mateixa, sap qu...

Mans Mans imaginàries, al·lucinacions de mans enormes que m'oprimeixen. Mans que em curen. Mans que per sota el banyador em violenten. Mans que em pentinen. Mans que em desperten la pell. Mans que em recorden altres mans. Mans que treballen. Mans que m'estimen. Manetes que abracen. Mans que pinten. Mans peludes. Mans grosses, fortes. Ahir t'agafava la mà i la sentia calenta, encara viva, avui son pàlides i fredes.  Descansa En Pau, pare. M'agraden les mans, les estimo. Parlen les mans amb el seu frenesí, suaus o aspres, infantils o fortes, estimo les mans i el seu fer constant.

  Fotografies Ahir a la platja de Llafranc mirava una nena i un nen jugar, dos germans. Hi veia un quadre, vaig estar a punt de fer-ne un esbós, duia el material d’aquarel·la, o una fotografia per captar una bella estampa de felicitat i innocència: infants i platja, com un dels quadres d’en Sorolla. No ho vaig fer, però avui ho escric. Després a la tarda llegeixo a “Cos” la reflexió de l’Olga Tokarczuk respecte la fotografia: ...postals… desplaçades per fotografies centrades en detalls… Hi ha massa món, per tant millor que ens concentrem en els detalls, no en la totalitat…” (pàg. 248) Fixar l’atenció en detalls. Voluntàriament, o millor dit, de manera natural m’agrada fixar-me en detalls bells, harmònics que em donen sensació de pau i seguretat. Però sensible com sóc i anant amb els ulls oberts, també percebo els detalls lletjos, descuidats o violents i em fereixen i se’m graven a la memòria involuntàriament. Potser és un joc de compensació. En un món tan imperfecte i dolorós un im...

 Ara i sempre Acompanyar i deixar marxar Amigues, dones, còmplices Rosa:  Bon dia, D. He llegit el retrat que fa de tu la N.C. al blog tornarteaveure . Pura emoció, amor i compromís. Et felicito. Comparteixo el sentir del text. En aquests moments amb els pares molt delicats. Gràcies. Et passo una entrda al blog que vaig escriure ahir "La dona bastó" D.: Bon dia, Rosa!!!! Moltes gràcies!!!!! Llegeixo els teus textos i m'agraden molt i molt. Els teus pares també són molt grans! Ànims per acompanyar-los!!!! Rosa:  Gràcies D.:  Un text emotiu i molt cert! m'hi sento identificada. És la nostra vida ara. Abraçada!!!! Rosa:  Aquest "ara" és clau. De vegades oblido que les etapes de la vida tenen principi i fi i em sento atrapada per "sempre" D.:  Quan ha passat aquell moment o dies t'adones que no ha estat tan terrible i si has actuat d'acord a la teva consciència et sents molt bé. Rosa:  És així. Gràcies

La dona bastó Ens trobem per anar al concert.  Una cervesa i una hamburguesa ens acompanyen mentre esperem.  Ens posem al dia. Solituds i demandes. Alegries i dols. Aprenent, constantment aprenent a viure. Compartint es fa més portable. Lectures i escriptures. La pròpia vida, un simulacre.  De vegades ens pensem tenir cert control sobre el propi camí,  tot està bé o no, tot està escrit. L’actitud marca la diferència. Cor, ment i voluntat. Em sento bé o vull sentir-me bé i aleshores me’n sento? Voluntat de ser Voluntat de fer Acció creativa Acció generosa Em responsabilitzo del meu benestar. Assumeixo limitacions, imperfeccions, errors, mancances.  No sóc perfecte, sóc! I gaudeixo de ser  de fer de mirar, contemplar d’escriure i llegir de compartir de celebrar d’acompanyar i en pateixo i em canso i descanso i torno a començar. Som cor, ment i voluntat Voluntat de celebrar, d'agrair,  de generar amor i bellesa. Voluntat de posar límits a l’agressió, al ...

Diumenge, 25/7/2021, 10:01h Fa dies que els números em fan l'ullet. 10:01 21:22 13:31 23:23 M'acompanyen, juguem. És només un instant però avui, amb la llibreta al davant, al veure al telèfon 10:01 m'han convidat a escriure i parlar d'ells, els números. Em criden l'atenció, em volen allunyar per uns segons del pes d'aquests dies complicats. Veure la decadència dels pares es fa feixuc i la tristesa m'envaeix. Aquesta nit he somiat al pare, estava ben dret, i jo pensava, que bé s'ha recuperat! També hi havia l'Albert, el meu fill, ens abraçàvem, em recolzava en les seves fortes espatlles. Pares i fills Passat i futur Final i principi Decadència i plenitud I jo, nosaltres, al mig, estimulats pel present dels nostres fills, pel futur en forma d'infants, i lligats a la realitat crua de la devastació dels anys en el cos dels avis i el seu anunci en el propi. I l'estiu es fa pesat i llarg, sense nens, sense rutines creatives i socialitzadores, amb l...

Més mort que vida. L'estiu s'ha tornat l'hivern de la vida. Aquí, terra erma, ni un bri d'herba, escasses i minúscules flors,  un sol que encén boscos  i apaga l'acció. Allà inundacions que s'emporten pobles. I més enllà uns imbècils,  els amos d'aquest món en decadència, se'n van en un viatge espacial  a experimentar la ingravidesa per vint milions de dòlars. Que vingui la tardor, plujosa i fresca, a esbandir-ho tot. I al darrera, l'hivern, de fred estimulant, que congeli estupideses i faci emergir pedres de saviesa.

El desig com a motor, la raó com a brúixola. El desig i la raó asseguren la supervivència de l'espècie. Què ens diferencia dels animals?  Què ens fa humans? Potser la raó enraonada,  la gestió de pulsions i desitjos a favor nostre,  del jo i del nosaltres. Potser l'amor és el que ens fa humans. Amor entès com a generositat, comprensió, cura, reconeixement de l'altre, respecte per un mateix (amor propi) i respecte pels altres. Consciència d'espècie, diu l'Eudald. Conduir la força del desig,  convertir-la en energia de vida, d'acció creativa,  en creixement i esperança.

  “Vinc d’un altre temps” Miro, llegeixo, escric… i se’m presenten frases o idees que desenvolupo o no. La base d’aquesta em ve mentre miro les precioses i suggerents il·lustracions de la #mar_torrano, filla de l’amiga i companya d’estudis i de feina. La Mar té l’edat dels meus nebots, trenta i pocs. Aquesta generació, en general, no ho han tingut fàcil per trobar el seu espai, per ser independents (feines precàries, lloguers impossibles…), però han tingut més formació i menys repressió. I aleshores se’m presenta la frase “Sóc d’un altre temps” però quan endreço el pensament amb l’escriptura la matiso amb un “Vinc d’un altre temps” perquè sento que jo també sóc d’aquest temps, amb l’afegitó de més anys viscuts. “Dialoguem amb totes les que hem sigut…” llegia en un article dies enrere (no recordo el nom de l’autora ni trobo l’article): la nena que viu davant del mercat de la Plaça Nova la noia que despatxa a la botiga i estudia el batxillerat nocturn l’adolescent que s’enamora d’un ...

Sopar en un “xiringuito” de les fires de Festa Major, menjar un frankfurt o “bikinis”, unes canyes… badar amb el personal que omplim les fires. Però abans…  Anar a les fires, “dues atraccions cada criatura” decideixen les mares: pesquen ànecs, tiren uns quants perdigons a les boles de plom, pugen al carrusel, salten en llits elàstics, giren en el tren del dimoni. Però abans… Veure al teatre en Pep Bou fent màgia amb aigua i sabó. Però abans… Banyar -nos davant del port de Palamós, arrecerats de vent i onades. Però abans… Parar als jocs infantils del passeig: el castell, el vaixell. Però abans… Dinar junts, tots onze a Canapost: amanides, anxoves, formatges, tarta tatin, gelats… també el xampanyet de saüc i la ratafia fets a casa. Però abans… Sentir la il·lusió i la feina de preparar un dia en família. Però abans… Tenir els meus estimats al cap espantant fantasmes. 21/6/2021

  Característiques: Especimens invasors, viuen exclusivament per garantir la seva supervivència, sense cap altre propòsit que xuclar sang, sava o energia del cos colonitzat. Són el centre i el límit del seu petit univers, ni veuen ni senten res més que les seves necessitats. Aparten altres elements beneficiosos pel colonitzat, volen exclusivitat, fins esgotar tot el que hi ha per esprémer.  Són gelosos de la seva víctima, poden ser agressius amb qui posa en perill la seva estratègia.  Quan la víctima mor o queda sense potencial, en busquen una altra. Prevenció: Identificar-los i conèixer les seves estratègies: seducció, victimització. S’aproximen discretament, al principi sembla un intercanvi. S’aprofiten de l’empatia del colonitzat, de la bona fe, de les seves debilitats. Posar límits, aturar-los: tenir cura de la pròpia salut, fortalesa, mantenir una actitud atenta, formar comunitats riques i diverses, sanejades a base d’aire, sol, aigua i terra amb un objectiu ecològi...

Va i ve la gent. Rituals d'estiu repetits infinitament. Uns s'acosten carregats de bosses, cadires, ombrel·les... busquen el millor lloc, munten la paradeta tan arran de mar com poden. Altres espolsen tovalloles, canvien banyador per vestit i desfan el camí arrossegant els peus, coronats amb els seus barrets, cap a casa. Jo avui m'ho miro des del "xiringuito": música d'ascensor, en el millor dels casos, cervesa i patates. Públic jove, més jove que jo segur, tatuatges, ulleres de sol... I un airet que enamora. Matí de gestions (denúncia del mal estat del carrer on vaig caure) convertit en esbarjo: botigues, passeig i parada davant del mar.  Palamós, 15/6/2021

 Quinze minuts abans de marxar. Quinze minuts per pensar, per organitzar, per decidir. De vegades no fer res és una bona opció. Preparar-me pel que he de fer avui, no omplir cada minut, el món roda sense tu, em dic. Cadascú fa la seva vida, jo puc intervenir-hi o no i aquest fet és intrascendent quasi sempre. Perquè si no passa una cosa en passa una altra i ves a saber si millor o pitjor. Respiro, preparo la bossa i me'n vaig a pintar. Responsable de la pròpia vida, sense emprenyar gaire, que ja és molt. Bon dia! 9/6/2021

 Havent vist els resultats de la ressonància magnètica respiro més tranquil·la: res trencat. El dolor anirà passant, faré la recuperació que calgui i escolto l'avís: Alerta, Rosa! Una cosa rere l'altra i tu el primer! Aquest matí la piuladissa dels ocells és la música de fons. Aquesta estona del matí m'encanta: el te, l'esmorzar, la llibreta, el mòbil, l'agenda... amb la finestra oberta al concert primaveral. M'agradaria reconèixer als ocells pel seu cant: mallerenga, gaig, pinsà, pit roig, caderneres... Segur que n'hi ha d'altres . En sento un que fa un tu-tu-tu- tuuuu un l'atre pri-priiiiii també se sent un crit desesperat que, penso, deu ser de pollets pia-pia-pia-pia i un xu-xu-xu-xu bru bruuuu pi-pi-pi-pi-pi Els lledoners s'han fet enormes, ara, a més de l'ombra desitjada, són refugi dels ocells. La casa ens ha quedat gran, sols no podem abastar la feina que suposa, ens cal ajuda i la humiltat suficient per demanar-la. De moment, no vull...