El goig de ser jo amb els altres.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

tristesa "...se'n va la tristesa..." Mazoni (Jaume Pla) "...se'm moren les plantes..." Paraules o frases? Paraules, frases o idees? Paraules, frases, idees o música? Significat, sonoritat, ritme, emoció... Llenguatge, comunicació, pensament organitzat. Sento la frase i se'm dispara l'impuls d'escriure, d'això es tracte: l'art, la cultura, ens desperta, ens emociona, ens connecta amb la pròpia creativitat, ens allibera, ens fa volar i anar més lluny. Estimo la llengua, les paraules, les dibuixo, en deixo empremta, les dic, les recito, les regalo, les paladejo: tristesa                       feliç tristesa taula                       parar taula germana                       amiga germana dona                       dona, dóna mà             ...

Avui, com altres dies, mentre esmorzo veig, a fora, la puput picotejant l'herba; per un moment, un flaix em mostra el món invertit: jo sóc a la gàbia i l'ocell és fora. No és la primera vegada que tinc aquesta sensació, abans de l'era del coronavirus ja l'havia sentit. I em dic: potser sempre som a la gàbia i els últims esdeveniments només ho han fet més evident. La meva gàbia és acollidora i té bones vistes però no deixa de ser-ho, ara més. Podem sortir de la gàbia? la gàbia és la casa, les comoditats, la cultura pròpia, les necessitats supèrflues, els esquemes mentals, les creences, els prejudicis... fins i tot els afectes. La resposta és NO, no podem sortir de la gàbia. Podem alliberar-nos de prejudicis, del consum compulsiu, superar esquemes programats amb l'educació, viure austerament... no ser excessivament depenents. La mica de llibertat a la que podem aspirar és dins nostre, dins meu. Aquests dies de confinament són una oportunitat per repensar-nos ...

Primera part (18/3/2020) Ja he llegit un parell de vegades que les persones que entren a l'UCI no poden rebre visites i que si es moren ho fan soles, sense familiars. Ho trobo inhumà, tristíssim i li dono voltes. Si algun familiar s'hi trobés se'm faria impossible, no ho puc imaginar, m'hi revelaria, entraria a l'habitació o a l'UCI fins que es curés o fins que ens hi moríssim. Segur? No ho sé, una incertesa més, un neguit més que intentaré resoldre amb previsió. Vaig pensant que voldria dir a cadascun dels familiars o amics, deixar-ho dit per si de cas, per si de cas ells o jo ens hi quedem en aquest laberint. Primer: T'estimo! Has estat important per mi. Seràs al meu cor per sempre. Segon: No et deixaran patir. Confia en les persones, personal sanitari, que ara tindran cura de tu. Els que t'estimem serem a prop, darrera la porta, pendents del teu procés, potser ens tornarem a abraçar o potser no, no importa gaire, hem viscut el nostre temps...

Flamets, ahir feien la recepta a cuines de TV3, aquest matí provaré de fer-los, ja tinc l'almívar refredant-se. Dolços i perfumats amb romaní. Els flamets (abans en dèiem "tocinillos") em porten a Badalona, a la pastisseria de Can Comas. Algun diumenge els avis o els pares, no ho recordo, compraven rebosteria i algun flamet s'hi colava, tots en volíem. Aquelles safates amb pastetes posades en perfectes files, quina dolçor! Els flamets també van ser presents en la recuperació del meu primer part, el de la Marta, em vaig estar gairebé un mes a casa dels pares, dèbil i convalescent d'una episiotomia salvatge, la mare em portava un flamet gairebé cada dia. Què ens ha distanciat a la mare i a mi? Els nostres mons s'han anat diferenciant, per l'edat? les vivències? les creences?... No tinc gaires records vius de la seva tendresa o del seu afecte, però sé que hi són. Els meus fills tenen records de la meva tendresa? del meu afecte?  M...

En Nim està trist. Se li fa un nus a la panxa cada vegada que s'ha de separar de la Lia, o quan marxa la mare de viatge, o quan el pare no el pot acompanyar a l'escola... Massa sovint té el nus fent-li la guitza. La Lia i en Nim són cosins, viuen en dues ciutats separades per més de dos mil kilòmetres i només es veuen quan fan vacances, aquí o allà. Quan es troben és una festa: tota la família reunida, taules parades, pastissos i regals, excursions, cavalls, platja o piscina, pesca al llac, bolets, jocs i cançons... Quina alegria! Però les vacances s'acaben i torna el nus a la panxa. “No marxis” diu en Nim a la Lia “Queda't un dia més” La Lia també està trista i se li acut una idea: “Aquest nus és un embolic de fils de colors, cada fil és per una de les persones que estimem: el pare, la mare, la germana i els germans, els cosins i les cosines, l'avi i la iaia, els amics, els tiets... desembolicarem el nus! Quan marxi ...

Amor romàntic, llibertat,  referents, mort. Potser la llibertat és obrir portes? Un còctel d'idees volten pel cap fent associacions impossibles: - Tardes de diumenge: "Mirem una merengada" i ens empassem, entre migdiada, sudoko i infusió, una o dues pel·lícules romàntiques d'aquelles que als cinc minuts ja saps de què anirà però, entre paisatges i musiquetes, ens hi quedem enganxats en un estat semi-letàrgic. El missatge de l'amor romàntic ja no arriba però arribava, quant de mal ha fet i fa l'enganxosa proposta. Fórmula fantàstica per a la infelicitat o per a una felicitat enlluernadorament efímera. - Divendres 3, al vespre vaig al sopar-presentació de "Somnis de Penèlope" i amb la Marta S. parlem de llibertat, o millor dit de la no llibertat, perquè estem condicionats, tots representem un personatge, diu, però tenim un petit marge que marca la diferència, responc amb poca seguretat. Ens pensem que som lliures i que triem: la parella, la fei...

Queden les carícies, pell amb pell. Les mans recorren i reconeixen, són dos cossos coneguts. Tendres petons.

Fils invisibles ens uneixen i ens sostenen,  vincles que ens defineixen, som, també, en els altres. Xarxa que construïm i ens atrapa, la sargim i la refem perquè el salt al buit ens fa pànic.

Finalment plou. A casa és un desert, fa mesos que veiem passar l’escassa pluja pel paisatge del davant, a Canapost ni una gota. “Heu tirat herbicida?” pregunta la Mònica, “Què va! Aquí no plou!” responc. Doncs avui plou! Aniria bé que ho fes tot el dia, així com ho fa ara, suaument, perquè la terra vagi amarant-se i les plantes refent-se. Ahir em vaig trobar amb el meu germà, li vaig proposar anar a Llafranc, passejar i potser fer un bany. El dia es va aixecar amb boira però, després a la platja, ens va fer bo, un solet enteranyina però suficient per escalfar una mica i animar-nos a fer un bany d’aigua freda. En la conversa: records i dilemes es van alternant i la constatació que som fets de la mateixa matèria, que hem begut de la mateixa font, que amb les nostres diferències ens reconeixem germans:  La manera d’escriure, diu ell. La recerca de sentit, voler entendre, fets i persones. El discurs interior, donar voltes a les coses... Aquesta nit, neguitosa, somni...