El goig de ser jo amb els altres.

  Epíleg Com les papallones, boniques i lleugeres, així vull els records de la mare. Acaparo objectes en un intent de retenir la seva presència però a l’arribar a casa topen amb els propis, l’excés em pesa i m’obliga a triar, a endreçar. Quan acabi aquest procés vull que l’espai quedi més lleuger, cuida’t, bonic, que la mare hi sigui com un vol de papallona en un prat viu i alegre, ni pesat ni trist. Aquella funda de coixí, el mirall de mà, el quinqué, una joia al canell. Una presència discreta que per senzilla no serà menys important. Acabo de refer el conte i durant el procés ha mort la mare. «Hem tingut una llarga vida junts, una bona vida, malgrat tot», deia. Aquests amors de llarga durada són d’una altra època. Jo, volent o sense voler, en recullo el testimoni i treballo el meu amor perquè, malgrat tot, sigui per sempre. Fem aquella mena de simbiosi que una és en l’altre i l’altre en l’una. Jo més autònoma que la mare, penso. També m’he sentit, en algun moment, com si fóssim u...

Cauen les fulles, el cicle sembla acabat.  Però no és un cercle, és una espiral. El terra acull les mortes fulles, l'arbre es despulla per recollir-se i reposar.  Adormit però present passarà l'hivern per brotar cada primavera,  més gran, més bell, sumant història. L'àvia dels temps és present en cada brot,  per més que aquests se n'oblidin. Només hi ha present però aquest se sustenta en arrels,  en passat, en la nostra petita història. A estimar se n'aprèn.  Si no t'han estimat et serà difícil donar-te.  Sol pel món buscant reconeixement fins que t'estimen, t'estimes, aleshores fas perquè vols, perquè saps el què cal fer  i culls les fulles a casa l'àvia i apiles llenya a casa els pares i portes postres que no t'agraden per complaure l'avi i jugues a l'oca o escacs reptat pel nét i comparteixes taula i mireu junts el pit-roig, els núvols o els dibuixos de la tele. I aquest ser, sol i acompanyat, es converteix en una cosa molt semblant a ...

  Silenci com a arma. La calma i l’amor la munició. Les dificultats de la vida m’han preparat pel moment d’ara. Impertorbable mantinc la calma (m’ho proposo). Ofereixo amor i demano silenci. Resistir per vèncer Desobeir serà la norma La discreció estratègia L’art aliment: Ballo, pinto, llegeixo, escric, Escolto el silenci del mar, del vent, Del joc dels infants. Us acompanyo siguem 3 ó 7 ó 9 ó 11 Ens acompanyem responsables, fidels a l’amor. 27/10/2020

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Epidèmia L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. En un món d'ignorància i recels, d'enveges i ambicions, es malviu esperant l'epidèmia de l'amor. L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. Rosa Guàrdia 1995 Anestèsia Les orelles insensibles, plenes de fil musical. Els ulls cecs, ofegats d'imatges. La ment esgotada, desbordant problemes disfressats de rutina. Les mans fredes per una solitud d'espècie. I a la gola, la nàusea per la vergonya del meu temps. Desperto de l'anestèsia  i desitjo silenci, desitjo bellesa i consciència, desitjo amor i pau. Sóc tan poca cosa, penso, que només sóc desig. Rosa Guàrdia. Març 1995 Amor 2020

On sóc jo? M'he perdut! Ben perduda en un bosc de dies plens. Plens de camins al mercat, a la botiga, al rebost, a la nevera, als fogons. Camins plens de persones i personetes estimades, tan estimades que m'hi fusiono. Al vespre, al posar-me al llit, em pregunto: on sóc jo? Perduda, ben perduda en un bosc de dies plens, fins passat reis! On sóc jo? A la llibreria endreçada, a la taula ben parada: estovalles de cotó, tovallons, coberts, plats i gots, la panera del pa, els estalvis i la gerra d'aigua. Cadires per a tots amb el seu coixí, les trones pels petits. On sóc jo? Als calamars farcits, a l'amanida d'enciam, escarola i una mica d'api, a la sopa de la reina, al rostit... A la roba estesa al sol... On sóc jo? En aquest poema, a la gandula, amb el sol a l'esquena i el llapis a la mà, de banda sonora els ocells, feliç com un anís, perdent-me i trobant-me, que hi ha temps per a tot. 31 de desembre 2019

Queden les carícies, pell amb pell. Les mans recorren i reconeixen, són dos cossos coneguts. Tendres petons.

Dilluns,  3:30 de la matinada, camí de l’aeroport 5/11/2018 Viatjarem de nit, serà tan intensa la fosca que potser ens hi perdrem. Seguirem el camí marcat pels llums de l’amor i l’amistat. Ens alimentarem de somnis i records i quan es faci de dia ho celebrarem.

Doncs pintarem el dolor, escriurem la desesperació i viurem la tristesa com si ens hi anés la vida. Llàgrimes de colors ompliran els nostres dies, junts, però no sols, ara toca passar per aquí, doncs hi passarem i serà el nou repte, el nou projecte a construir. Despullats de cap desig que no sigui aguantar el temporal. Resistirem! T'estimo, el teu dolor se'm fa insuportable, m'injectaré núvols i cels, música i amigues per resistir i acompanyar-te. Pas a pas farem aquest camí fins que sigui part del passat.