El goig de ser jo amb els altres.

  Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps   enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El p...

tristesa "...se'n va la tristesa..." Mazoni (Jaume Pla) "...se'm moren les plantes..." Paraules o frases? Paraules, frases o idees? Paraules, frases, idees o música? Significat, sonoritat, ritme, emoció... Llenguatge, comunicació, pensament organitzat. Sento la frase i se'm dispara l'impuls d'escriure, d'això es tracte: l'art, la cultura, ens desperta, ens emociona, ens connecta amb la pròpia creativitat, ens allibera, ens fa volar i anar més lluny. Estimo la llengua, les paraules, les dibuixo, en deixo empremta, les dic, les recito, les regalo, les paladejo: tristesa                       feliç tristesa taula                       parar taula germana                       amiga germana dona                       dona, dóna mà             ...

Amics i coneguts em pregunten i els pregunto: Esteu bé? Sí, de moment tots bé. Una situació estranya... bla, bla, bla... No, no estic bé! No estem malalts, no estem més malalts del què estàvem. Però estem més distanciats, més tristos, més angoixats, més indignats, més confosos. No, no estem bé! Si miro més enllà del meu nas encara em sento pitjor. Escric, desfaig el nus amb un fil de paraules no dites, dibuixades a la llibreta, expressades al blog. Demà obren les escoles, diuen a la radio. Com obren? Obren per desinfectar, per netejar qualsevol rastre d’humanitat, de companyonia; per netejar i treure l’alegria, els jocs, els crits i les abraçades. Ben net, ben desinfectat que estem passant una pandèmia, sí, una gran pandèmia de por, de covardia, de ceguesa. Demà entrem a la fase 2, podem anar a la platja guardant les distàncies. Grans distàncies són les que estan creixent entre els de la meva classe mitja, apurada però mitja, i els pobres, pobres treballador...

Li van recomanar deixar la feina una temporada, la seva obsessió per l'ordre i el control era incompatible amb el tragí de la unitat d'urgències, estava sobrepassat, totalment desbordat, crispat... i ho transmetia a tot l'equip, la tensió s'havia fet insuportable. -           Viatja o fes algun taller de circ, t'havia agradat de jove, canta... Descansa... li van dir. A casa la situació no era molt millor, la Bet feia temps que el defugia i ell no aconseguia sentir-se còmode en una casa caòtica on tots hi feien estada però ningú hi posava ordre. La perspectiva d'haver d'estar-se en aquell cau ple de llibres, amb la nevera buida, armaris plens de roba diversa... no l'entusiasmava però potser era una oportunitat per canviar les coses, endreçar una casa semblava més senzill que endreçar una unitat d'urgències. Quan va donar la notícia de la baixa a la Bet, aquesta no es va mostrar estranyada: -        ...

Mentre endreçava el traster vaig trobar la maleta, una maleta antiga però bona, encara conservava el color viu i la qualitat de la pell. Vermella, amb grosses sivelles per comprimir-la i unes tanques daurades que s'havien desgastat. Superaria la tria que estava fent entre coses per llençar i coses per guardar? La vella maleta em va portar a Andorra, a Olot, a Llançà... aquells primers viatges amb els pares, una maleta plena de records, d'il·lusió... Estava fent neteja per mirar endavant, per anar lleugera d'equipatge i remenar records no semblava la millor manera, o sí? Fer net, fer les paus amb el passat per ser la persona nova que anhelava. Vaig obrir-la i a dins hi havia la nena. Tocant la seda del folre era altre cop a casa dels pares amb la maleta oberta sobre el llit i les piletes de roba al costat... A la butxaca interior hi havia un mocador amb les inicials de l'àvia RP, Rosa Prats, i amb el mocador tota la càrrega d'un passat per superar. ...

Dies grisos plens de núvols en l'ànim. Em trobo una amiga pel carrer, feia dies que no ens veiem, em parla dels escrits, del blog, li agrada llegir-me, m'agrada que m'ho digui. Tinc la necessitat de comunicar-me, en sé tan poc. Sóc dins la tempesta i no trobo cap paraigua prou gran per aixoplugar-me. Tots som a l'intempèrie. Hi ha moments que algun miratge ens fa creure que algú ens protegeix o directament ens mentim i pensem que som feliços. Els temps feliços han passat, són records endolcits pels anys i les ganes, ara només veig el sol entre els núvols si bufa una mica de vent favorable. Surto a passejar i el petit paisatge de les flors, els quatre espàrrecs que cullo i el propi moviment m'alleugereixen. I l'escriptura torna a salvar-me. "Cercàvem or i vam baixar a la mina i la foscor s'il·luminà de sobte perquè érem dos a contradir la nit" Joan Vinyoli