El goig de ser jo amb els altres.

Continua l’allau de whatsapps amb vídeos, esquemes, consells, acudits... Instagram, facebook... acompanyen, distreuen però també enganyen la gana, gana de gent, de relacions personals físiques, significatives, estimades. Em plantejo deixar-les, les xarxes, però no m’acabo de decidir. Ens diuen que són addictives, que ens manipulen, que distreuen el personal dels problemes reals, que són la nova droga... Segur que sí, tothom té raó, tothom té les seves raons, jo també! I filla del meu temps em moc, a les palpentes en el món que m’ha tocat viure. Insegura, intentant posar criteri, seny, equilibri a un caos impossible. No hi ha perfeccions, no hi ha possibilitat d’ordre, hi ha la vida per viure i ho faig activament, sigui el confinament, sigui la convivència, sigui la incertesa, sigui la manipulació, sigui l’art, la cultura, la natura, els afectes, els amors... visc, visc intensament el què em toca viure, ho gaudeixo i ho pateixo, no sé si a parts iguals, depèn del dia. Vull p

Epidèmia L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. En un món d'ignorància i recels, d'enveges i ambicions, es malviu esperant l'epidèmia de l'amor. L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. Rosa Guàrdia 1995 Anestèsia Les orelles insensibles, plenes de fil musical. Els ulls cecs, ofegats d'imatges. La ment esgotada, desbordant problemes disfressats de rutina. Les mans fredes per una solitud d'espècie. I a la gola, la nàusea per la vergonya del meu temps. Desperto de l'anestèsia  i desitjo silenci, desitjo bellesa i consciència, desitjo amor i pau. Sóc tan poca cosa, penso, que només sóc desig. Rosa Guàrdia. Març 1995 Amor 2020

Dos poemes em ballen pel cap, els vaig escriure des de la commoció de la guerra de Bòsnia, els busco per publicar-los al blog, he necessitat dos dies, això de l’ordre es fa complicat tant a casa com al món, no deu ser l’estat natural de les coses. Finalment trobo els poemes. Si m’han tornat a la memòria és perquè ara també visc aquest dies amb certa commoció. En els dos casos podria semblar que a mi no m’afecta directament però no és així, estic, penso que en general estem vivint un xoc, alguna cosa inesperada pel comú dels mortals, que ha trasbalsat la vida quotidiana. Confinats, amb temps per pensar, les prioritats han canviat, les relacions personals i socials s’han transformat   i han passat a ser o intensíssimes amb els de casa o inexistents amb la resta de persones, bé existents a la xarxa, de manera virtual. Com posem ordre en aquest caos? A alguns ens podia semblar que teníem la vida endreçada, planificàvem trobades, activitats, vacances, feina... Doncs no, toca reinventar

Connexions Avui som divendres, diu en Jaume mentre posa la radio. Jo responc: sí, divendres sant. El meu cervell, en una mil·lèsima de segon, fa les seves aleatòries connexions i em transporta a Puiglagulla, on anàvem amb els pares a passar els quatre dies de Setmana Santa. Infància, família, natura, excursions, cançons, aplecs, caramelles... Un altre món. Un altre temps, ple d'innocència i jocs: cartes, escacs, petanca, cordes...  Torrades a la llar de foc de la cuina, la gerra d'aigua a l'habitació per rentar-nos al matí en el rentamans.  Al llit vèiem el cel a través de les teules, el pes de les mantes ens protegia. D'excursió al "cañón del colorado" collíem una farigola perfumadíssima o descobríem un escurçó sota una pedra. Si baixàvem per la drecera a Vilalleons els camps de naps, en deia el pare, d'un groc intens ens regalaven la vista. Nens de ciutat, feliços en la llibertat de la natura, fora de les rutines escolars i fam