El goig de ser jo amb els altres.

tristesa "...se'n va la tristesa..." Mazoni (Jaume Pla) "...se'm moren les plantes..." Paraules o frases? Paraules, frases o idees? Paraules, frases, idees o música? Significat, sonoritat, ritme, emoció... Llenguatge, comunicació, pensament organitzat. Sento la frase i se'm dispara l'impuls d'escriure, d'això es tracte: l'art, la cultura, ens desperta, ens emociona, ens connecta amb la pròpia creativitat, ens allibera, ens fa volar i anar més lluny. Estimo la llengua, les paraules, les dibuixo, en deixo empremta, les dic, les recito, les regalo, les paladejo: tristesa                       feliç tristesa taula                       parar taula germana                       amiga germana dona                       dona, dóna mà             ...

Continua l’allau de whatsapps amb vídeos, esquemes, consells, acudits... Instagram, facebook... acompanyen, distreuen però també enganyen la gana, gana de gent, de relacions personals físiques, significatives, estimades. Em plantejo deixar-les, les xarxes, però no m’acabo de decidir. Ens diuen que són addictives, que ens manipulen, que distreuen el personal dels problemes reals, que són la nova droga... Segur que sí, tothom té raó, tothom té les seves raons, jo també! I filla del meu temps em moc, a les palpentes en el món que m’ha tocat viure. Insegura, intentant posar criteri, seny, equilibri a un caos impossible. No hi ha perfeccions, no hi ha possibilitat d’ordre, hi ha la vida per viure i ho faig activament, sigui el confinament, sigui la convivència, sigui la incertesa, sigui la manipulació, sigui l’art, la cultura, la natura, els afectes, els amors... visc, visc intensament el què em toca viure, ho gaudeixo i ho pateixo, no sé si a parts iguals, depèn del dia. Vull p...

Llibres i lectures que em commouen, si fa dues entrades parlava de "La meva infantesa" de Màxim Gorki, avui ho faig de "Quadern d'Aram" de M. Àngels Anglada. La història transcorre com un riu ple de vida i de mort, d'amistat i d'odi, de racionalitat i de barbàrie. Un llibre valuós pel testimoni del genocidi armeni, perquè és ple de bona literatura i poesia. Una oda a la llibertat dels pobles.

Atrapats en inferns aliens o propis, com espurnes d'un foc diabòlic, intentem saltar tanques reals o imaginàries en una lluita sense fi. Rosa. 26/3/2019

La fissura de peroné em té reclosa a casa, per bé i per mal. Avui, matí sense família i sense visites, escolto la radio, emeten en directe l'interrogatori a Jordi Cuixart, quan en tinc prou llegeixo:  “...Per tant, em sento temptat de concloure que l'home genial que descriu un error general o bé que demostra una gran veritat és sempre un ésser digne de la nostra veneració. Pot donar-se que aquest sigui víctima de prejudicis i de lleis. Però hi ha dos tipus de lleis; unes d'una justícia i una generositat absolutes i les altres insòlites, que deuen la seva aprovació a la ceguesa o a la necessitat de les circumstàncies. Aquestes últimes cobreixen el culpable que les transgredeix d'una ignomínia passatgera, una ignomínia que el temps reintegra definitivament als jutges i a les nacions. Entre Sòcrates i el magistrat que li fa beure la cicuta, quin dels dos és avui el deshonrat?” Del llibre: “El nebot de Rameau” de Denis Diderot, el va comentar la Marina Garcés fa...

“No res ja no és una única cosa” llegeixo i sento que comprenc, rellegeixo perquè em ressona i gaudeixo compartint el que explica Virginia Woolf a través d'Orlando. “El temps ha passat damunt meu... És la ruixada de la mitja edat” diu. I se'm fa present: el conte de la vella maleta amb la noieta que vaig ser a dins; la cuina de casa els avis, a la rebotiga, cada vegada que faig una truita de carxofa; el carrer la Mina de Llançà quan miro la palmera del jardí... Així, moltes coses són plenes de temps passats i altres jos es fan presents. Aquest repòs forçat em fa evocar un migdia d'estiu a la Conreria, tenia 14 ó 15 anys, va venir la Júlia a passar uns dies, totes dues mimades per l'àvia i la mare preníem el sol darrera la casa, estirades a les gandules de fusta amb lona verda. Sempre més aquestes gandules em fan viatjar en el temps. Experiències que duem sempre. La memòria i les seves decisions! Només passats els anys saps si aquella vivència va ser significati...

Dos articles que m'arriben per whatsapp de part de dones amigues ( La trampa del amor romántico  i Entender que no existe la muerte ) Un matí de conversa i escalf amb una companya. Acabar la lectura del llibre "Nuvosidad variable" de Carmén Martín Gaite. Sensació de dia complet. Dones que escriuen, solitud i fortalesa, idees regeneradores que alimenten i il·luminen. La complicitat de l'amistat per fer més lleu la vida. La literatura per trobar-me o per perdre'm.  "...Esas nubes, pueblos, montañas y playas vieron tus ojos deslumbrados... recuérdalo, rescátalo de la profundidades donde duerme, de la roca firme en que tu soledad se asienta, vuelve a tejerlo para abrigarte el corazón ahora, lo viste, fue verdad, lo sigue siendo, no lo dejes morir como mentira sin prestarle asistencia, todo consiste en una voluntad de transformación, lo has dicho muchas veces, en el arte de manipular el material que a cada uno nos tocara en suerte. La soledad también pue...

Faig plans i la vida s'hi cola per desfer-los. Trobo el temps per escriure i unes paraules m'allunyen de la llibreta, m'he de moure: escombro, endreço, faig bugada... però el cap ple d'estímuls no para i l'estomac ple de ràbia em destarota... respira em dic, respira... Llegeixo Pla "Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?" Després collim cireres i torna la calma. Com fer-ho per mantenir-la?