El goig de ser jo amb els altres.

Quan l'altre amenaça el teu estatus o qüestiona la teva veritat l'insultes, el desqualifiques, el ridiculitzes, busques fer-lo callar, voldries que no existís, li negues el dret a expressar-se en la discrepància. L'insult ens delata, deixa veure la nostra fragilitat. Una realitat monolítica aparentment sembla més fàcil de gestionar, més civilitzada, menys conflictiva. Però no funciona així, ans al contrari. Les relacions personals, col·lectives, nacionals... són ecosistemes en busca d'equilibri. Unes passions regulen les altres i m'agrada pensar que es pot fer de manera civilitzada, potser cal un cert to o nivell d'agressivitat però l'aniquilació de l'altre o silenciar l'altre és una pèrdua per a tots. De vegades, explicant-nos, no som entesos, ens queda ser. Hi ha tantes formes d'expressió, la paraula n'és una però no sempre serveix, cal el gest, la perseverança, l'acció des del pensament crític i sobretot autocrític per anar construint ...

Ja he mirat les flors, ja he ballat, he pintat, he fet una coca, he fregat el porxo, he posat música, he mirat el paisatge, he endreçat la cuina, he anat a veure als pares, he mirat la tele, l’he tancat avorrida, he mirat el facebook i, Instagram, he mirat el correu, he fet el dinar, he regat algunes plantes, he penjat la foto del dia, he enviat el vídeo del dia, he tret la cendra i he encès el foc, he pensat, m’he emprenyat, m’he emocionat... Que no em diguin més que aquests dies em van bé per trobar-me, per parar i saber qui sóc, què vull i cap on va la humanitat. Això no és natural i no ens hi hem d’acostumar. Mirar els mil whatsapp, els m’agrada a Instagram, els vídeos de riure, els de pensar, els de reflexió, de meditació, de la primavera, els de les misèries de la humanitat, els de la fe en la saviesa de l’univers... Res d’això és natural, res d’això substitueix el teu somriure, els petons de les nenes o les abraçades dels nens, l’alegria i la complicitat de la reunió d...