El goig de ser jo amb els altres.

Amor romàntic, llibertat,  referents, mort. Potser la llibertat és obrir portes? Un còctel d'idees volten pel cap fent associacions impossibles: - Tardes de diumenge: "Mirem una merengada" i ens empassem, entre migdiada, sudoko i infusió, una o dues pel·lícules romàntiques d'aquelles que als cinc minuts ja saps de què anirà però, entre paisatges i musiquetes, ens hi quedem enganxats en un estat semi-letàrgic. El missatge de l'amor romàntic ja no arriba però arribava, quant de mal ha fet i fa l'enganxosa proposta. Fórmula fantàstica per a la infelicitat o per a una felicitat enlluernadorament efímera. - Divendres 3, al vespre vaig al sopar-presentació de "Somnis de Penèlope" i amb la Marta S. parlem de llibertat, o millor dit de la no llibertat, perquè estem condicionats, tots representem un personatge, diu, però tenim un petit marge que marca la diferència, responc amb poca seguretat. Ens pensem que som lliures i que triem: la parella, la fei...

Truquen uns amics, vindran a la tarda "collirem figues i després podem fer un pa amb tomàquet" els hi dic. Compro pernil per menjar amb les figues i formatge per menjar amb el moscat... La combinació els agrada. Quin luxe! diem. Viure envoltats de natura això és el paradís! Sí, però... L'endemà, al vespre, mentre acabo de mirar una pel·lícula em surt una escolopendra de sota la butaca, quin ensurt!, la seva picada la coneixem i no és gens agradable. La mato, em sap greu però, és una intrusa. M'agafa por "i si n'hi ha més? on?" em calço "hauria de canviar aquest costum d'anar descalça" penso. Què fàcil trencar la pau al paradís! Una simple escolopendra i la nit, amb els seus fantasmes, s'omple de neguits. I ja no sóc al paradís, sento la meva decadència i la de la casa, les absències... i com aquells sentiments de llibertat guanyada ara són negres presagis de solitud, malaltia i dependència. Una escolopendra! (sumada a un...