El goig de ser jo amb els altres.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Dissabte 29 d’agost del 2020. 17:40h Arriba la pluja i m’ha vingut  de gust passar-me el dia a casa: cuinar, cinema i, ara, escriptura amb la música d’Oasis de fons. Temps d’introspecció reposat, conscient. Després de la tempesta dolorosa i eixordadora d’ahir, respirar silenci, encara que sigui trist, se m’ha fet agradable, necessari. La pel·lícula “La pintora y el ladrón” ha estat inspiradora, no he pogut deixar de mirar-la, de llegir els subtítols, d’escoltar la música dels crèdits... El novio li diu (més o menys): Com és que sents atracció per algú que no sap tenir cura d’ell mateix? Perquè et poses en aquesta situació? La protagonista només vol pintar, s’enamora del lladre del seu quadro, deixa el novio però no té diners i torna amb ell que li paga tot, el necessita per poder dedicar-se a pintar que és la seva única passió. Necessita que la cuidin i ella vol cuidar al lladre. El novio, que és qui li fa la pregunta, també es fa càrrec de la pintora. Jo ho faig però e...

A veure, comencem a organitzar-nos, no esperem que ho facin per nosaltres. La temptació de tornar a les mateixes dinàmiques econòmiques i de poder seran molt grans, és la ciutadania la que ha d'agafar protagonisme i marcar el camí, aprofitar l'evidència de la nostra vulnerabilitat com a espècie per cridar que només junts ens en sortirem , la cohesió social i una relació de respecte i equilibri amb la natura han de ser les bases del futur, les desigualtats i la destrucció del planeta ens debiliten. Elements clau per a l'organització de la societat postcovid19   : L'equilibri ecològic : no podem continuar ignorant els senyals d'alarma del planeta, ens hi va la supervivència com a espècie. Deixem de ser el centre de l'univers per passar a ser-ne part. La comunitat: les persones i les necessitats bàsiques, els més vulnerables primer. Construir xarxes de solidaritat. Les cures , altrament dit Serveis Públics: salut, educació, servis so...

Ja he mirat les flors, ja he ballat, he pintat, he fet una coca, he fregat el porxo, he posat música, he mirat el paisatge, he endreçat la cuina, he anat a veure als pares, he mirat la tele, l’he tancat avorrida, he mirat el facebook i, Instagram, he mirat el correu, he fet el dinar, he regat algunes plantes, he penjat la foto del dia, he enviat el vídeo del dia, he tret la cendra i he encès el foc, he pensat, m’he emprenyat, m’he emocionat... Que no em diguin més que aquests dies em van bé per trobar-me, per parar i saber qui sóc, què vull i cap on va la humanitat. Això no és natural i no ens hi hem d’acostumar. Mirar els mil whatsapp, els m’agrada a Instagram, els vídeos de riure, els de pensar, els de reflexió, de meditació, de la primavera, els de les misèries de la humanitat, els de la fe en la saviesa de l’univers... Res d’això és natural, res d’això substitueix el teu somriure, els petons de les nenes o les abraçades dels nens, l’alegria i la complicitat de la reunió d...