El goig de ser jo amb els altres.

  “Vinc d’un altre temps” Miro, llegeixo, escric… i se’m presenten frases o idees que desenvolupo o no. La base d’aquesta em ve mentre miro les precioses i suggerents il·lustracions de la #mar_torrano, filla de l’amiga i companya d’estudis i de feina. La Mar té l’edat dels meus nebots, trenta i pocs. Aquesta generació, en general, no ho han tingut fàcil per trobar el seu espai, per ser independents (feines precàries, lloguers impossibles…), però han tingut més formació i menys repressió. I aleshores se’m presenta la frase “Sóc d’un altre temps” però quan endreço el pensament amb l’escriptura la matiso amb un “Vinc d’un altre temps” perquè sento que jo també sóc d’aquest temps, amb l’afegitó de més anys viscuts. “Dialoguem amb totes les que hem sigut…” llegia en un article dies enrere (no recordo el nom de l’autora ni trobo l’article): la nena que viu davant del mercat de la Plaça Nova la noia que despatxa a la botiga i estudia el batxillerat nocturn l’adolescent que s’enamora d’un noi

Sopar en un “xiringuito” de les fires de Festa Major, menjar un frankfurt o “bikinis”, unes canyes… badar amb el personal que omplim les fires. Però abans…  Anar a les fires, “dues atraccions cada criatura” decideixen les mares: pesquen ànecs, tiren uns quants perdigons a les boles de plom, pugen al carrusel, salten en llits elàstics, giren en el tren del dimoni. Però abans… Veure al teatre en Pep Bou fent màgia amb aigua i sabó. Però abans… Banyar -nos davant del port de Palamós, arrecerats de vent i onades. Però abans… Parar als jocs infantils del passeig: el castell, el vaixell. Però abans… Dinar junts, tots onze a Canapost: amanides, anxoves, formatges, tarta tatin, gelats… també el xampanyet de saüc i la ratafia fets a casa. Però abans… Sentir la il·lusió i la feina de preparar un dia en família. Però abans… Tenir els meus estimats al cap espantant fantasmes. 21/6/2021

  Característiques: Especimens invasors, viuen exclusivament per garantir la seva supervivència, sense cap altre propòsit que xuclar sang, sava o energia del cos colonitzat. Són el centre i el límit del seu petit univers, ni veuen ni senten res més que les seves necessitats. Aparten altres elements beneficiosos pel colonitzat, volen exclusivitat, fins esgotar tot el que hi ha per esprémer.  Són gelosos de la seva víctima, poden ser agressius amb qui posa en perill la seva estratègia.  Quan la víctima mor o queda sense potencial, en busquen una altra. Prevenció: Identificar-los i conèixer les seves estratègies: seducció, victimització. S’aproximen discretament, al principi sembla un intercanvi. S’aprofiten de l’empatia del colonitzat, de la bona fe, de les seves debilitats. Posar límits, aturar-los: tenir cura de la pròpia salut, fortalesa, mantenir una actitud atenta, formar comunitats riques i diverses, sanejades a base d’aire, sol, aigua i terra amb un objectiu ecològic, formant eco

Va i ve la gent. Rituals d'estiu repetits infinitament. Uns s'acosten carregats de bosses, cadires, ombrel·les... busquen el millor lloc, munten la paradeta tan arran de mar com poden. Altres espolsen tovalloles, canvien banyador per vestit i desfan el camí arrossegant els peus, coronats amb els seus barrets, cap a casa. Jo avui m'ho miro des del "xiringuito": música d'ascensor, en el millor dels casos, cervesa i patates. Públic jove, més jove que jo segur, tatuatges, ulleres de sol... I un airet que enamora. Matí de gestions (denúncia del mal estat del carrer on vaig caure) convertit en esbarjo: botigues, passeig i parada davant del mar.  Palamós, 15/6/2021

 Quinze minuts abans de marxar. Quinze minuts per pensar, per organitzar, per decidir. De vegades no fer res és una bona opció. Preparar-me pel que he de fer avui, no omplir cada minut, el món roda sense tu, em dic. Cadascú fa la seva vida, jo puc intervenir-hi o no i aquest fet és intrascendent quasi sempre. Perquè si no passa una cosa en passa una altra i ves a saber si millor o pitjor. Respiro, preparo la bossa i me'n vaig a pintar. Responsable de la pròpia vida, sense emprenyar gaire, que ja és molt. Bon dia! 9/6/2021

 Havent vist els resultats de la ressonància magnètica respiro més tranquil·la: res trencat. El dolor anirà passant, faré la recuperació que calgui i escolto l'avís: Alerta, Rosa! Una cosa rere l'altra i tu el primer! Aquest matí la piuladissa dels ocells és la música de fons. Aquesta estona del matí m'encanta: el te, l'esmorzar, la llibreta, el mòbil, l'agenda... amb la finestra oberta al concert primaveral. M'agradaria reconèixer als ocells pel seu cant: mallerenga, gaig, pinsà, pit roig, caderneres... Segur que n'hi ha d'altres . En sento un que fa un tu-tu-tu- tuuuu un l'atre pri-priiiiii també se sent un crit desesperat que, penso, deu ser de pollets pia-pia-pia-pia i un xu-xu-xu-xu bru bruuuu pi-pi-pi-pi-pi Els lledoners s'han fet enormes, ara, a més de l'ombra desitjada, són refugi dels ocells. La casa ens ha quedat gran, sols no podem abastar la feina que suposa, ens cal ajuda i la humiltat suficient per demanar-la. De moment, no vull

Dimarts passat parlava del meu ritme accelerat, sobreestimulada... i dimecres em foto la patacada. Sí, vaig ensopegar al carrer amb un rajol aixecat però anava de pressa. Refiada que sabia on anava vaig aparcar massa aviat, massa lluny, després se'm feia tard... Cops físics: genoll, mans, espatlla esquerra i cap. I cop moral. Aquella tarda tenia teatre, canvi de plans, passem la tarda a urgències. No puc anar a la reunió del Grup de Dones ni a Les nits del Convent... Quieta, parada.     No puc conduir         Deixar-me portar              Deixar el control                          Dependre dels altres o fer la vida més petita per poder avastar-la. Frustració  i presa de consciència de la meva i nostra vulnerabilitat. La casa em queda gran, necessitem ajuda. Ara fins i tot per estendre la roba, per regar... Dubtes:  Hem de continuar vivint aquí? Ens sobrepassa i carreguem feina als fills, cal? Dependre dels altres no ens agrada. Parlo amb els fills? Venem la casa?                  

Cansament, calor... ganes de reposar i reposo Quin gust! Al meu ritme, potser una mica accelerat, sobreestimulada, autoestimulada     pintura       nenes                                                  parella     pintura                                                   cuina          nens                                                          jardí     avis                                                               roba  escriptura                                                        metges    teatre                                            fills       concert                                      germà/ns           passeig               amigues                                             lectura   grup de dones                                               club de lectura                      Mimouna (parella lingüística)                        Khaoula                          Imrane El meu món! ple d'afectes i de tasques                          i d'esbarjo i    

Escriure com a teràpia. Escriure com a disciplina. Escriure com una forma d'expressió. Escriure com exercici mental. Buscar-trobar nous temes, nou format, escriure per mi i, si ve al cas per als altres. Escriure sobre la roba de floretes que em recorda la del sofà que hi havia al menjador de casa la iaia Nativitat, o potser era la roba de les cortines? No, era la vànova, potser aquesta mateixa que he posat per cobrir la meva tronada butaca. Perquè va prenent presència l'àvia? la infància, els records...? Em faig gran? o pel fet d'escriure evoco, recorro a emocions i sentiments per associació? No ho sé. Busco aquell afecte, aquella seguretat, aquella innocència? Potser la vellesa dels pares? La decadència? El meu rol d'àvia? M'identifico amb l'àvia, construint records pels meus néts? ja n'havia parlat d'això, però de vegades penso: Se'n recordaran d'això? Ahir l'Ian tastava la melmelada de taronja, no li va agradar. Amb en Nil vam fer tast de