El goig de ser jo amb els altres.

Pertànyer a un clan, compartir codis i rituals ens ha de donar seguretat per ser nosaltres mateixos. El clan accepta tots els membres del grup integrant totes les particularitats perquè l'enriqueixen. Formar part d'un clan saludable ens ajuda a entendre altres codis i rituals perquè tots tenen la mateixa funció, acompanyar, tenir cura, col·laborar...

La brisa justa, aigües cristal·lines sota el sol ardent.

I el patró es va repetint i t'ho acabes creient i funciones perquè tot s'hi ajusti, fins que el moviment dels altres et destarota i comences a moure't tu, perquè la vida és canvi i moviment i si alguna cosa vols és viure, i comences a trencar patrons i els rols es mouen i es crea incomoditat que porta més moviment, i cada dia t'agrades més i t'entenen menys, i guanyes carisma i t'admiren i t'odien perquè ets alguna cosa més que un patró, que un camí traçat... surts de la línia, potser discretament, però aquesta mica de desviació et fa sentir especial, fins i tot una mica "lliure".

"A l'àgora grega podies anar-hi i decidir o descansar a casa i que els altres decidissin per tu. Lliure o descansar" ens expliquen en Jo i la Maria abans de la cançó. Mil vides em caldria per fer tot allò que m'il·lusiona: viatjar a l'Iran, a Vietnam, a Colòmbia, a Costa Rica... estudiar filosofia, belles arts, ciències naturals, biologia, ornitologia... escriure mil històries d'amor, de perdó, de reconciliació... anar a concerts, aprendre a cantar, tornar a fer "el camino", anar a veure les aurores boreals, viure en un altra cultura, aprendre llengües, viure amors apassionats, viure amors tranquils i atents... Mentrestant viuré la vida que tinc, sense obligacions laborals, una vida plena de coses petites que són immenses: sol, ocells cantant, verd, flors, amor i amistat, menjar a taula, casa gran i un bon llit, salut suficient... i consciència de tot! Ganes de fer i d'aprendre i quan puc i vull donar-me, regalar temps i energia a qui m&#

No tens puta idea de qui sóc. No t'interessa qui sóc, i m'avalues, constantment. Pretens que encaixi en el patró que t'has fet de mi i tot el que surt del marc és jutjat i declarat sobrer. Et sents superior o potser és que el teu complex d'inferioritat no et dóna marge. Has de reduir l'altre al teu judici, inferioritzar-lo, per sentir-te algú. Descansa, observa i aprèn. Jo, tu, ells estem governats per la vida, t'hi poses a favor o t'acabes de desgastar posant-hi en contra. Tu tries, jo ja ho he fet!

Embetumar les sabates. Cada vegada que ho faig em ve la imatge de l'avi Esteve al seu taller, al soterrani de casa. Olors, estris i gestos familiars, íntims.  Sense cap nostàlgia, un record, un homenatge a l'avi sabater, a la humilitat dels orígens, a la simplicitat i la senzillesa. 

HAIKU Pengen de l'arbre, roig entre verd em crida. Cullo cireres.

Faig plans i la vida s'hi cola per desfer-los. Trobo el temps per escriure i unes paraules m'allunyen de la llibreta, m'he de moure: escombro, endreço, faig bugada... però el cap ple d'estímuls no para i l'estomac ple de ràbia em destarota... respira em dic, respira... Llegeixo Pla "Res em fa il·lusió. Quan em parlen de felicitat, la cursileria de la paraula em fa rebentar de riure. L'ideal consisteix en fer-se totes les il·lusions possibles i no creure en cap. Decepcionant, depriment, però ¿Què hi voleu fer?" Després collim cireres i torna la calma. Com fer-ho per mantenir-la?

L’emoció em va desbordar. Perquè? Ahir vaig anar a l’entrega dels Premis Mestres 68 ( Rosa Sensat , UdG), el MRP de Girona formem part del jurat. És l’últim acte al que assisteixo com a coordinadora i dels últims com a docent. M’he jubilat, més que jubilat, m’estic apartant del món de l’educació, m’estic reinventant, retrobant amb la persona, amb l’adolescent que es pregunta que voldrà ser quan sigui gran. L’altre dia, a casa del pares, la Tat tornava un llibre que en l’última sessió de dibuix li havia deixat el pare (l’artista-mestre), Dibujo vivo , “és teu” em diu el pare, a dins llegeixo Rosa Mª Guardia, octubre 1972, tenia setze anys , era d’un curs per correspondència que vaig començar jo i va acabar ell. L’any 72 per anar a Andorra m’havia de treure el passaport i per treure’t el passaport havies de fer el Servicio Social , podia triar anar a una guarderia o a una biblioteca, vaig triar la guarderia Pinocho de la Sección Femenina a l barri de Pomar de Badalona