Homenatge. Premi. Reconeixement 26/05/2018

L’emoció em va desbordar. Perquè?

Ahir vaig anar a l’entrega dels Premis Mestres 68 (Rosa Sensat, UdG), el MRP de Girona formem part del jurat. És l’últim acte al que assisteixo com a coordinadora i dels últims com a docent. M’he jubilat, més que jubilat, m’estic apartant del món de l’educació, m’estic reinventant, retrobant amb la persona, amb l’adolescent que es pregunta que voldrà ser quan sigui gran.

L’altre dia, a casa del pares, la Tat tornava un llibre que en l’última sessió de dibuix li havia deixat el pare (l’artista-mestre), Dibujo vivo, “és teu” em diu el pare, a dins llegeixo Rosa Mª Guardia, octubre 1972, tenia setze anys, era d’un curs per correspondència que vaig començar jo i va acabar ell.

L’any 72 per anar a Andorra m’havia de treure el passaport i per treure’t el passaport havies de fer el Servicio Social, podia triar anar a una guarderia o a una biblioteca, vaig triar la guarderia Pinocho de la Sección Femenina al barri de Pomar de Badalona, havien de ser unes setmanes però vaig acabar cobrint una baixa per matternitat i m’hi vaig estar sis mesos, tot i que amb el temps vaig saber que allà hi vaig aprendre el que no s’havia de fer, amb aquella tria vaig iniciar quaranta dos anys en el món de l’educació.

Als divuit havia acabat Puericultura, a l’estiu vaig anar a l’escola d’estiu de Rosa Sensat que es feia a l’Escola del Bosch de Montjuïc, al tren conec la Conxita que em presenta l’Assumpta i la Puri de l’escola El Dofí de Premià de Mar, m’agafen per portar el grup de 2 anys, treballaré a l'escola vint-i-dos anys, aprenent a fer de mestra amb les companyes, els infants, la formació de Rosa Sensat i el MEM... vint-i-dos anys amb  il·lusió però també amb molta exigència; després vint anys a l’Empordà: Sant Antoni de Calonge, on la Loli m’ajuda a descobrir que sé i amb ella faig cinc anys de Cap d’Estudis; en Francesc C. assessor d’Ed. Compensatòria, em proposa fer el Màster Exclusió Social i Diversitat Cultural que em portarà a entrar a l'equip LIC (Llengua Interculturalitat i Cohesió Social) on hi treballo nou anys; tinc una llicència d’estudis d’un any que dedico a l’estudi d’escoles de Suècia i Catalunya; el retrobament amb el Moviment de Renovació Pedagògica; després el projecte d’escola nova a Girona positiu i decebedor alhora i els tres últims anys a la Bisbal, reconciliant-me amb mi i amb la professió, tornant a gaudir i patir amb els nens i nenes.

Arriba la jubilació, la saturació: Vols fer de voluntària? de moment no, gràcies. Vols representar la Fundació a la Bisbal? Ara no, gràcies. Vols participar en l’exposició de matemàtiques? No. Vols seguir al MRP? No. Vull descansar, vull pintar, vull escriure, vull llegir, vull passejar, jugar, estimar...

Quaranta dos anys treballant en una feina amb sentit, intensament, tan bé com he sabut, compromesa amb l’equip, les famílies i sobretot amb el procés de cada infant. Treballant no sempre en les millors condicions (ràtios elevades, espais petits o precaris, pocs recursos materials, poca valoració social, poc suport a la innovació...)

Al Dofí 26/27 nens i nenes en un espai petit volent fer escola activa, racons... Pas a l’Escola Pública difícil amb l’administració, manca de reconeixement i amb tensions amb les famílies, oposicions, restringides però oposicions, me les vaig agafar malament, havíem de demostrar coneixements i representàvem la Renovació Pedagògica, un contrasentit. Era l’any 88, a les proves orals vaig defensar la necessitat de connectar emocionalment amb els infants més difícils per poder avançar en els aprenentatges, en aquell moment el tribunal va arrufar el nas, això de les emocions i la connexió afectiva amb els alumnes no es portava, em van posar un sis justet, després se n’ha vist la importància. Sovint tinc intuïcions encertadíssimes, en aquest cas només calia una mica de sentit comú i empatia. Algunes companyes sense títol es van quedar fora. Jo entre filla (any 79) i fill (any 81) havia fet la carrera tot treballant, em canso només de pensar-hi. Societat meritocràtica, títols, titolets, oposicions i exàmens, reciclatge de català... per omplir el sistema de setciències no sempre competents.

A Sant Antoni on en un principi em sentia com un pop en un garatge (de l’escola activa a l’escola tradicional en un estiu) hi vaig passar sis anys de creixement, havia deixat els “pares i mares pedagògics” per ser adulta pedagògicament (gràcies Loli per confiar en mi). Amb el treball amb els divuit nens i nenes de P3 en una aula gran que donava al pati em vaig curar de l’enyorament.

Després ve el Màster. La formació interessant i transformadora sempre l’he trobat fora de la formació obligatòria (companyes, Escoles d’Estiu, els infants i les famílies amb la seva diversitat de mons i els seus/meus reptes), al LIC (Llengua Interculturalitat i Cohesió Social) també hi vaig aprendre molt, sobretot dels companys i amb algunes formacions dels anys del tripartit, fins que tot s’acaba aigualint quan torna Convergència, s’acaba el pressupost i jo me’n canso.

La llicència d’estudis, un any de regal merescut, merescudíssim, gaudit i poderós. La recuperació del MRP de Girona amb un equip ple de sintonia i complicitats. La plenitud. 

El retrobament amb el Moviment de Renovació Pedagògica.

Després els últims anys intensos, decebedors amb l’administració per una banda i gratificants amb les companyes. Gràcies Nora, Fàtima, Anna, gràcies Margarida, Anabel, Maria...

I al llarg dels anys i les experiències cosint amistats de per vida: Conxita, Patona, Núria, Mariona, Mercè, Anna... Olga, Carmelina, Roser... I coneixent persones admirables i admirades, entre elles la Núria Terés que ahir rebia el premi Mestres 68 a títol pòstum pel seu bon fer personal, social i pedagògic, merescut, merescudíssim! Com els altres premiats: Lluïsa Geronès, CFA Escola d’Adults de Girona i José Luís Corzo. Coincidien amb els seus referents Freire i Milani, compromesos amb els més desafavorits, compromesos amb una educació alliberadora. Amb els seus discursos formulaven una pregunta: Tu, mestra, perquè treballes, perquè els alumnes sàpiguen pensar o perquè sàpiguen obeir?

La saturació m’aparta del món de l’educació però he de posar aquests quaranta dos anys en valor, m’han configurat com a persona i n’estic cansada però molt agraïda, he donat i he rebut, ha estat una relació justa encara que poc reconeguda institucionalment i socialment. I tornant a la pregunta del principi, perquè ahir em va desbordar l’emoció? Veia reconeixement i gratitud i, amb un efecte mirall, jo també me’ls vaig donar.

Humilment, aquesta carta vol ser un homenatge, premi, reconeixement a totes les mestres discretes i anònimes que treballen pel creixement dels infants i joves.

Vivim en un país que no té l’educació (infants, joves, adults) al centre. Un país que no té l’educació al centre és un país cec, perquè la ignorància és pobresa i no parlo només de saber científic ni de pobresa econòmic, parlo del saber com a riquesa, d’una actitud d’aprendre sempre, investigar, rectificar... conèixer la condició humana en totes les dimensions (física, emocional, psicològica i espiritual)i desenvolupar-les per créixer personalment, socialment i com a país, com a humanitat.

Per tot això m’emocionava ahir.

La Núria i tots els altres premiats representaven l’Educació en majúscules i la voluntat d’un món més just. Quanta feina per fer! I que poca esperança tinc! Això no treu que cal perseguir la utopia. És un combat entre intencions amb un gran desequilibri de forces. El capitalisme salvatge o les persones com a primer valor.

Pessimista en el pensar i optimista en el fer!

Rosa Guàrdia

Canapost, 26 de maig del 2018

Carta de comiat.

PD

En la mesura que puc torno als meus 16 anys i em torno a preguntar què vull fer quan sigui gran. Potser pintora o escriptora o filòsofa o naturalista... i busco i aprenc tot estimant la vida i les persones que m’envolten.