El goig de ser jo amb els altres.

Passejava pel bosc quan una remor mecànica em va posar en alerta: una serra? algun vehicle? de sobte apareix una moto amb dos individus joves, no més de quaranta anys, prims, el que va de paquet està mig ajagut, no li veig la cara, riuen, s'aturen barrant-me el pas, veig la cara del que porta la moto, riu, un riure de hiena: ha trobat una presa... em desperto sobresaltada, he sentit que no tenia escapatòria. He somiat la por i no m'ha agradat. Mentre escric encara se m'accelera el cor. És una por femenina, de dona. D'on ve aquesta por? Ni passejo sola pel bosc, ni m'ha passat res semblant. Potser la preparació del 25N, la pluja de notícies i lectures d'agressions, potser la por d'estar sola davant l'adversitat? D'on ve aquesta por? i d'on ve aquesta violència? Aquesta sensació de poder davant la presa? aquesta mirada cap a la dona com a presa? Tot plegat ancestral i al mateix temps tan viu, tan actual. He somiat la por de les dones i no m&

Dins meu tinc un tresor, un tresor fet de paraules. Quan les emocions es desboquen brollen les paraules per posar nom i endreçar-les. Dins meu tinc un tresor, un tresor fet de colors. Quan la bellesa m'enlluerna retinc els colors per pintar el meu ànim. Dins meu tinc un tresor, un tresor fet d' afectes. Quan el meu món es trenca crido afectes grans i petits per recordar qui sóc. Dins meu tinc un tresor tant ple que m'omple de vida.

Ploren les parets fulles de sang Despullades entomaran l’hivern, més mortes que vives. Malgrat la indiferència de l’entorn i la melancolia d’aquest temps tornarà la primavera.

No em busqueu, sóc de viatge! He entrat en un univers proper i llunyà alhora, un univers tancat, amb regles pròpies. L'espai físic és neutre i artificial, no hi ha vegetació ni espais a l'aire lliure. Hi ha tres tipus d'habitants, es distingeixen pel color de la seva indumentària, el color ens diu la posició jeràrquica de cada grup: els que vesteixen de color blau arriben voluntàriament al "país" (en direm país), se'ls assigna un espai i se'ls connecta a diferents tubs i artilugis. Fan cara de resignats, queden endormiscats i rarament se'ls veu riure. els que vesteixen de color blanc (hi ha diferents categories de blancs però no hi entraré) s'ocupen d'infligir tota mena de tortures i cures als blaus. Volten pels passadissos amb ordinadors i carros plens de potingues. Fan cara de molt ocupats i rarament et miren a la cara. a l'estrat més alt trobem els verds, aquests es deixen veure poc però manen molt, no es fa res que no hagi pres

Addicta als afectes, serà bo que em rendeixi, que m'hi sotmeti. No fer res, no ser, no pensar "jo entre els altres" diu el blog. No queda jo. El cap ple d'angoixa el cos cansat i la tristesa campant lliurement. Viuré per tu, em deixaré ajudar, potser aviat arribarà la calma i tornaré a jugar.

El dia es fa malson, la nit refugi. Visc el què no vull viure, somio el què no m’atreveixo a fer. I malgrat tot, sento que l’adversitat fa més intensa la vida. Les contradiccions afloren, res és senzill, només puc viure, sense pensar, viure el moment, el segon present, conscient, i patir-lo o gaudir-lo. Res i tot m’és indiferent, tot i res em commou. El llit, la nit, els somnis són ara el meu refugi.

Dilluns,  3:30 de la matinada, camí de l’aeroport 5/11/2018 Viatjarem de nit, serà tan intensa la fosca que potser ens hi perdrem. Seguirem el camí marcat pels llums de l’amor i l’amistat. Ens alimentarem de somnis i records i quan es faci de dia ho celebrarem.

Doncs pintarem el dolor, escriurem la desesperació i viurem la tristesa com si ens hi anés la vida. Llàgrimes de colors ompliran els nostres dies, junts, però no sols, ara toca passar per aquí, doncs hi passarem i serà el nou repte, el nou projecte a construir. Despullats de cap desig que no sigui aguantar el temporal. Resistirem! T'estimo, el teu dolor se'm fa insuportable, m'injectaré núvols i cels, música i amigues per resistir i acompanyar-te. Pas a pas farem aquest camí fins que sigui part del passat.