El goig de ser jo amb els altres.

Potser sóc una irresponsable o una inconscient. No em tenia per això però em sento sola en la defensa de la tornada a l'escola de nens i nenes. Les mesures del Departament em semblen més que absurdes, aberrants. Penso, segurament equivocada, que són fetes per cobrir-se les espatlles legals en cas d'algun "contagi". No són fetes, penso, segurament equivocada, a favor de l'educació, a favor dels infants. Cobreixen just l'expedient. La resposta de gran part dels docents i dels sindicats, tampoc l'entenc, me n'estic de qualificar-la, segurament que seria injusta. Jo, irresponsable com m'he tornat, en lloc de queixar-me per no poder complir les mesures de seguretat em queixo per la manca de mestres i d'espais, per la manca de lideratge, coratge i compromís del Departament. Jo, irresponsable com sóc, demano obrir les escoles, convidar les famílies, els ajuntaments i la xarxa social a col·laborar per garantir el dret a l'educació, per treballar en...

Teniu raó, l’escola no està preparada per afrontar la tornada dels infants i joves, tampoc ho estarà el setembre. Ni desdoblaments, ni sistemes híbrids, ni ocupar espais de la ciutat, ni totes les bones intencions ens evitaran el col·lapse. Hem vist el col·lapse de la sanitat, el primer, ara, tot darrera vindrà el social en forma de més pobresa i desocupació, el col·lapse del sistema educatiu és més que previsible. Com a la sanitat, l’educació pública ha patit retallades quan necessitava inversió. Ara parlen de ratios de 13 a INF i PRI i 15 a SEC, fantàstic! Però inassumible, és evident per a qualsevol que conegui, des de dins, les escoles i instituts. Més de cent escoles en barracons saturats, altres tantes amb classes desdoblades ocupant biblioteques i altres espais del centre. Als instituts hi està arribant el boom, literalment no hi caben, el setembre passat ja no hi cabien. És més que evident que ve una situació de col·lapse i no estem preparats. Comencem a dir les cose...

No tens puta idea de qui sóc. No t'interessa qui sóc, i m'avalues, constantment. Pretens que encaixi en el patró que t'has fet de mi i tot el que surt del marc és jutjat i declarat sobrer. Et sents superior o potser és que el teu complex d'inferioritat no et dóna marge. Has de reduir l'altre al teu judici, inferioritzar-lo, per sentir-te algú. Descansa, observa i aprèn. Jo, tu, ells estem governats per la vida, t'hi poses a favor o t'acabes de desgastar posant-hi en contra. Tu tries, jo ja ho he fet!

L’emoció em va desbordar. Perquè? Ahir vaig anar a l’entrega dels Premis Mestres 68 ( Rosa Sensat , UdG), el MRP de Girona formem part del jurat. És l’últim acte al que assisteixo com a coordinadora i dels últims com a docent. M’he jubilat, més que jubilat, m’estic apartant del món de l’educació, m’estic reinventant, retrobant amb la persona, amb l’adolescent que es pregunta que voldrà ser quan sigui gran. L’altre dia, a casa del pares, la Tat tornava un llibre que en l’última sessió de dibuix li havia deixat el pare (l’artista-mestre), Dibujo vivo , “és teu” em diu el pare, a dins llegeixo Rosa Mª Guardia, octubre 1972, tenia setze anys , era d’un curs per correspondència que vaig començar jo i va acabar ell. L’any 72 per anar a Andorra m’havia de treure el passaport i per treure’t el passaport havies de fer el Servicio Social , podia triar anar a una guarderia o a una biblioteca, vaig triar la guarderia Pinocho de la Sección Femenina a l barri de Pomar de Badalona...