El goig de ser jo amb els altres.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Fa dies que hi dono voltes: els néts se’m fan presents en el paisatge, a casa... sempre, cada dia, els trobo a faltar, voldria abraçar-los i que cadascú fes la seva vida, després d’abraçar-los, després de llegir un conte... amb les nenes igual. L’Aixa aviat caminarà, l’altra dia, el meu fill, em va passar un vídeo on se la veia fent equilibris per posar-se dreta, una monada! Quantes coses precioses i emocionants em perdo! Formen part de la meva vida però no del meu dia a dia, que per altra banda jo m’encarrego de tenir ple, però tot i així ells, elles, hi són sempre. Aprendre a viure al marge, m’està bé, però una cosa no treu l’altra, trobo a faltar els nens i les nenes, la seva alegria, els seu present, la seva il·lusió... les seves enrabiades o el seu malestar, no tant.  Surto al porxo i em trobo el cistell ple de cargols que va recollir en Max; o els guixos amb els que l’Amèlia i tota la colla dibuixen a terra; a l’entrada les bosses amb la roba per donar que em porta la m...