El goig de ser jo amb els altres.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Primera part (18/3/2020) Ja he llegit un parell de vegades que les persones que entren a l'UCI no poden rebre visites i que si es moren ho fan soles, sense familiars. Ho trobo inhumà, tristíssim i li dono voltes. Si algun familiar s'hi trobés se'm faria impossible, no ho puc imaginar, m'hi revelaria, entraria a l'habitació o a l'UCI fins que es curés o fins que ens hi moríssim. Segur? No ho sé, una incertesa més, un neguit més que intentaré resoldre amb previsió. Vaig pensant que voldria dir a cadascun dels familiars o amics, deixar-ho dit per si de cas, per si de cas ells o jo ens hi quedem en aquest laberint. Primer: T'estimo! Has estat important per mi. Seràs al meu cor per sempre. Segon: No et deixaran patir. Confia en les persones, personal sanitari, que ara tindran cura de tu. Els que t'estimem serem a prop, darrera la porta, pendents del teu procés, potser ens tornarem a abraçar o potser no, no importa gaire, hem viscut el nostre temps...