El goig de ser jo amb els altres.

  Epíleg Com les papallones, boniques i lleugeres, així vull els records de la mare. Acaparo objectes en un intent de retenir la seva presència però a l’arribar a casa topen amb els propis, l’excés em pesa i m’obliga a triar, a endreçar. Quan acabi aquest procés vull que l’espai quedi més lleuger, cuida’t, bonic, que la mare hi sigui com un vol de papallona en un prat viu i alegre, ni pesat ni trist. Aquella funda de coixí, el mirall de mà, el quinqué, una joia al canell. Una presència discreta que per senzilla no serà menys important. Acabo de refer el conte i durant el procés ha mort la mare. «Hem tingut una llarga vida junts, una bona vida, malgrat tot», deia. Aquests amors de llarga durada són d’una altra època. Jo, volent o sense voler, en recullo el testimoni i treballo el meu amor perquè, malgrat tot, sigui per sempre. Fem aquella mena de simbiosi que una és en l’altre i l’altre en l’una. Jo més autònoma que la mare, penso. També m’he sentit, en algun moment, com si fóssim u...

Amor romàntic, llibertat,  referents, mort. Potser la llibertat és obrir portes? Un còctel d'idees volten pel cap fent associacions impossibles: - Tardes de diumenge: "Mirem una merengada" i ens empassem, entre migdiada, sudoko i infusió, una o dues pel·lícules romàntiques d'aquelles que als cinc minuts ja saps de què anirà però, entre paisatges i musiquetes, ens hi quedem enganxats en un estat semi-letàrgic. El missatge de l'amor romàntic ja no arriba però arribava, quant de mal ha fet i fa l'enganxosa proposta. Fórmula fantàstica per a la infelicitat o per a una felicitat enlluernadorament efímera. - Divendres 3, al vespre vaig al sopar-presentació de "Somnis de Penèlope" i amb la Marta S. parlem de llibertat, o millor dit de la no llibertat, perquè estem condicionats, tots representem un personatge, diu, però tenim un petit marge que marca la diferència, responc amb poca seguretat. Ens pensem que som lliures i que triem: la parella, la fei...

(16/10/2018) Vaig cap a Celrà, la bellesa dels núvols en un cel d’un blau intens em captiva, sembla que s’acosta tempesta. I quina tempesta! Totalment imprevisible, la mort d’una admirada i estimada companya, de sobte. Avui feia 63 anys. Un xoc. Ara hi som, ara no hi som. Recupero l’entrevista que l’Ima Sanchís va fer a la metge anestesista Luján Comas “ Entender que no existe lamuerte cambia la vida ”. M’hi agafo. Tot el què som i fem queda, el cos físic canvia d’estat però el què hem estat i el què hem fet forma part de la consciència global. La Dolors física no hi és però la seva força i energia, el seu amor i pensament és en cada una de les persones que la vam conèixer. La nostra presència física és efímera. Tot és u. M'ho vull creure.