El goig de ser jo amb els altres.

  “Vinc d’un altre temps” Miro, llegeixo, escric… i se’m presenten frases o idees que desenvolupo o no. La base d’aquesta em ve mentre miro les precioses i suggerents il·lustracions de la #mar_torrano, filla de l’amiga i companya d’estudis i de feina. La Mar té l’edat dels meus nebots, trenta i pocs. Aquesta generació, en general, no ho han tingut fàcil per trobar el seu espai, per ser independents (feines precàries, lloguers impossibles…), però han tingut més formació i menys repressió. I aleshores se’m presenta la frase “Sóc d’un altre temps” però quan endreço el pensament amb l’escriptura la matiso amb un “Vinc d’un altre temps” perquè sento que jo també sóc d’aquest temps, amb l’afegitó de més anys viscuts. “Dialoguem amb totes les que hem sigut…” llegia en un article dies enrere (no recordo el nom de l’autora ni trobo l’article): la nena que viu davant del mercat de la Plaça Nova la noia que despatxa a la botiga i estudia el batxillerat nocturn l’adolescent que s’enamora d’un ...

Imagina una dona jove, treballadora i mare, segurament no et costarà gaire perquè tots en tenim alguna ben a prop. Doncs l’escola n’és una. L’escola és una dona: Acollidora, amorosa, creativa, moderna i democràtica que treballa pel progrés de la societat; generosa, encara que pobre; forta, sàvia, busca en el saber de les velles dones, en la tradició allò que cal preservar; compromesa amb la seva comunitat i el món. Tot i que va ser educada per ser: Obedient, callada, conformista, jeràrquica, pobre, mesquina, conservadora, egoista, servil, tancada. L’escola perquè és dona sovint és maltractada, menystinguda, oblidada, explotada, desprestigiada, manada i organitzada per l’home. Però, ara, ja! L’escola se sap poderosa i per aquest motiu se l’assenyala i ataca, se la satura i estressa, es ridiculitza el seu patiment. Som en temps de crisi, d’emergència, l’escola pateix per ella, pels seus i pels altres perquè també és empàtica i solidària. Què fem? Li done...