El meu refugi Jo tenia un refugi, petit però còmode. Me’l van construir mil generacions de progenitors. Allí sempre hi havia mans que tenien cura de mi, veus que em deien què calia fer, llocs on reposar. M’ho embolicaven tot amb paraules dolces, plenes d’autoritat. Al meu voltant, altres cadells menys dòcils generaven batusses que acabaven amb càstigs i algun cop, aquests incidents em confirmaven que jo tenia l’actitud adient. No importava tant el que jo desitjava com el que desitjaven els altres. Així, responent a la llei del meu refugi, tot era pau i harmonia . Em costava entendre però, el mal viure de la mare, la tristesa del pare, els crits de l’avi, les mentides de l’àvia. Jo, asseguda i callada, em convertia en l’espectadora discreta del transcórrer dels densos dies, creia a ulls clucs que tot estava bé, que jo estava bé. Però vaig créixer i aquelles mans que tenien cura de mi ara em violentaven, aquelles veus ara em dirigien cap a camins no desitjats, els llocs segurs se’m
