El meu refugi

El meu refugi

Jo tenia un refugi, petit però còmode. Me’l van construir mil generacions de progenitors. Allí sempre hi havia mans que tenien cura de mi, veus que em deien què  calia fer, llocs on reposar. M’ho embolicaven tot amb paraules dolces, plenes d’autoritat.

Al meu voltant, altres cadells menys dòcils generaven batusses que acabaven amb càstigs i algun cop, aquests incidents em confirmaven que jo tenia l’actitud adient. No importava tant el que jo desitjava com el que desitjaven els altres. Així, responent a la llei del meu refugi, tot era pau i harmonia .

Em costava entendre però, el mal viure de la mare, la tristesa del pare, els crits de l’avi, les mentides de l’àvia. Jo, asseguda i callada, em convertia en l’espectadora discreta del transcórrer dels densos dies, creia a ulls clucs que tot estava bé, que jo estava bé.

Però vaig créixer i aquelles mans que tenien cura de mi ara em violentaven, aquelles veus ara em dirigien cap a camins no desitjats, els llocs segurs se’m feien petits. Sense buscar-ho, d’una manera natural es va encendre dins meu l’espurna del dubte, es va obrir una esquerda en la meva fe i va néixer al meu cor la llavor del pecat.

La culpa prenia forma, la ràbia treia el nas i els sentits se m’aguditzaven. Em van caldre un gavadal de llàgrimes i mans amigues per atrevir-me a explorar nous territoris amb altres lleis i arreplegar la força necessària per deixar el meu refugi i vèncer les reticències dels zeladors.

Aleshores encara no sabia quant profundes són les arrels de la llei primera, moltes guerres interiors em van caldre per silenciar-la, és amb els anys que he anat desgranant-ne misteris i trampes per acabar fent un pacte entre l’origen, el camí i el propi horitzó.

He fet les paus amb les mil generacions de progenitors, humilment els dono les gràcies i els dic adéu. Avui el meu refugi és precari, ple d’incerteses, gens còmode. A la nit quan m’estiro al jaç, entre les teules, veig espurnes de cel i quan plou, gotes atrevides em mantenen desperta.