El goig de ser jo amb els altres.

Li van recomanar deixar la feina una temporada, la seva obsessió per l'ordre i el control era incompatible amb el tragí de la unitat d'urgències, estava sobrepassat, totalment desbordat, crispat... i ho transmetia a tot l'equip, la tensió s'havia fet insuportable. -           Viatja o fes algun taller de circ, t'havia agradat de jove, canta... Descansa... li van dir. A casa la situació no era molt millor, la Bet feia temps que el defugia i ell no aconseguia sentir-se còmode en una casa caòtica on tots hi feien estada però ningú hi posava ordre. La perspectiva d'haver d'estar-se en aquell cau ple de llibres, amb la nevera buida, armaris plens de roba diversa... no l'entusiasmava però potser era una oportunitat per canviar les coses, endreçar una casa semblava més senzill que endreçar una unitat d'urgències. Quan va donar la notícia de la baixa a la Bet, aquesta no es va mostrar estranyada: -        ...

Mentre endreçava el traster vaig trobar la maleta, una maleta antiga però bona, encara conservava el color viu i la qualitat de la pell. Vermella, amb grosses sivelles per comprimir-la i unes tanques daurades que s'havien desgastat. Superaria la tria que estava fent entre coses per llençar i coses per guardar? La vella maleta em va portar a Andorra, a Olot, a Llançà... aquells primers viatges amb els pares, una maleta plena de records, d'il·lusió... Estava fent neteja per mirar endavant, per anar lleugera d'equipatge i remenar records no semblava la millor manera, o sí? Fer net, fer les paus amb el passat per ser la persona nova que anhelava. Vaig obrir-la i a dins hi havia la nena. Tocant la seda del folre era altre cop a casa dels pares amb la maleta oberta sobre el llit i les piletes de roba al costat... A la butxaca interior hi havia un mocador amb les inicials de l'àvia RP, Rosa Prats, i amb el mocador tota la càrrega d'un passat per superar. ...