El goig de ser jo amb els altres.

Faig fotografies d'escenes que m'agraden, algunes les penjo a Instagram, és evident que no reflecteixen la realitat sencera, són bells escenaris que escapcen soroll i brutícia. La vida és molt més complexa, tot i així, penso que l'escenari "real" també és una ficció que ens han o ens hem anat creant, un escenari on cadascú fa el seu paper i on allò bell i allò terrible hi són presents, no hi ha obra que se n'escapi, ni viatge que t'allunyi prou de qui ets, fugim per tornar a allà mateix. Escenaris i personatges d'una comèdia que representem amb més o menys encert i del guió de la qual no és fàcil sortir-ne, potser val més esforçar-se per representar un bon paper que pretendre canviar el text. Canapost, dimarts 16/7/2019  Capvespre a Croàcia

No em busqueu, sóc de viatge! He entrat en un univers proper i llunyà alhora, un univers tancat, amb regles pròpies. L'espai físic és neutre i artificial, no hi ha vegetació ni espais a l'aire lliure. Hi ha tres tipus d'habitants, es distingeixen pel color de la seva indumentària, el color ens diu la posició jeràrquica de cada grup: els que vesteixen de color blau arriben voluntàriament al "país" (en direm país), se'ls assigna un espai i se'ls connecta a diferents tubs i artilugis. Fan cara de resignats, queden endormiscats i rarament se'ls veu riure. els que vesteixen de color blanc (hi ha diferents categories de blancs però no hi entraré) s'ocupen d'infligir tota mena de tortures i cures als blaus. Volten pels passadissos amb ordinadors i carros plens de potingues. Fan cara de molt ocupats i rarament et miren a la cara. a l'estrat més alt trobem els verds, aquests es deixen veure poc però manen molt, no es fa res que no hagi pres...

I de sobte el silenci. S'ha acabat el viatge, amb ell han marxat les companyes, el guia, la sorpresa diària, l'emoció intensa, la descoberta, la novetat... Torna la rutina i em resisteixo, miro i remiro les fotos, el viatge va prenent la dimensió d'una gran experiència, somio llocs i gent d'allà, la panxa tampoc em deixa oblidar d'on vinc. Necessito reposar? 0 activar-me en la rutina? rutina d'estiu, que no és rutina. Vull un temps per pair i acabar d'assaborir el viatge, però també vull gaudir l'estiu en família. I jo, el meu jo on queda? diluït, distret, perdut entre llençols, platja, cuina, festes, cangur... Agraeixo el silenci, d'un moment, per saber-me viva, allà sota, amagada però atenta, perquè quan torni la solitud, la veritable rutina, em retrobi forta i feliç, plena i disposada a ser sense els altres, com ha de ser.