El goig de ser jo amb els altres.

Pinta’m el dia rosa que tinc l’ànim gris. Sedueix-me tendrament llum del paradís.   Pinta’m el dia rosa i sortiré del meu cau atreta per promeses d’un cel malva i blau.   Pinta el dia rosa a la humanitat sencera, posa color on domina el negre.   Negre de mort i guerra, negre de injustícia, dolor i pena. Pinta el dia rosa que tenim molta feina.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Tot està dit. Tot està fet. Ens toca desdir, desfer. El nostre món s'ha acabat. Aquest silenci dels carrers buits és el silenci de l'úter. Flotant dins l'aigua hi ha un nou món a punt de néixer. No és el nostre món, apartem-nos deixem que neixi. Fills i néts, aquest nou món és el vostre, prepareu-vos per agafar el relleu. Vells que maneu, aparteu-vos, deixeu pas, només podeu retardar el part, fer-lo més llarg i dolorós. Aquest infant que vol néixer és fràgil però ve ple de promeses, d'esperança, o ell o res. Vells carcamals, cecs magnats, s'ha acabat el vostre temps. Ve el temps de les dones, de les cures, amb un nou vocabulari: cooperació, ajuda mútua, comunitat, bé comú, decreixement, cooperatives de consum, producte local, generositat, alegria... Tota resistència és inútil i només portarà patiment, qui no ho entengui que s'aparti, deixeu pas!

Ja he mirat les flors, ja he ballat, he pintat, he fet una coca, he fregat el porxo, he posat música, he mirat el paisatge, he endreçat la cuina, he anat a veure als pares, he mirat la tele, l’he tancat avorrida, he mirat el facebook i, Instagram, he mirat el correu, he fet el dinar, he regat algunes plantes, he penjat la foto del dia, he enviat el vídeo del dia, he tret la cendra i he encès el foc, he pensat, m’he emprenyat, m’he emocionat... Que no em diguin més que aquests dies em van bé per trobar-me, per parar i saber qui sóc, què vull i cap on va la humanitat. Això no és natural i no ens hi hem d’acostumar. Mirar els mil whatsapp, els m’agrada a Instagram, els vídeos de riure, els de pensar, els de reflexió, de meditació, de la primavera, els de les misèries de la humanitat, els de la fe en la saviesa de l’univers... Res d’això és natural, res d’això substitueix el teu somriure, els petons de les nenes o les abraçades dels nens, l’alegria i la complicitat de la reunió d...

Altra vegada! Per mil·lèsima vegada! Incessantment! Agafa'l, estira! Xop, inert, als braços del pare. Ajuda'm! Salta! Es diuen la parella abans de rendir-se. Ells són tu i jo. Ells, nosaltres, persones! La humanitat sencera s'ofega al mediterrani. Ahir, avui, per sempre? Vida indiferent, no és vida. El seu suplici és el de la humanitat sencera. Els uns depredadors i carronyaires, els altres testimonis passius, còmplices. Tots formem part d'aquest infern, que per distant no deixa de ser nostre.

Atrapats en inferns aliens o propis, com espurnes d'un foc diabòlic, intentem saltar tanques reals o imaginàries en una lluita sense fi. Rosa. 26/3/2019