El goig de ser jo amb els altres.

 Ara i sempre Acompanyar i deixar marxar Amigues, dones, còmplices Rosa:  Bon dia, D. He llegit el retrat que fa de tu la N.C. al blog tornarteaveure . Pura emoció, amor i compromís. Et felicito. Comparteixo el sentir del text. En aquests moments amb els pares molt delicats. Gràcies. Et passo una entrda al blog que vaig escriure ahir "La dona bastó" D.: Bon dia, Rosa!!!! Moltes gràcies!!!!! Llegeixo els teus textos i m'agraden molt i molt. Els teus pares també són molt grans! Ànims per acompanyar-los!!!! Rosa:  Gràcies D.:  Un text emotiu i molt cert! m'hi sento identificada. És la nostra vida ara. Abraçada!!!! Rosa:  Aquest "ara" és clau. De vegades oblido que les etapes de la vida tenen principi i fi i em sento atrapada per "sempre" D.:  Quan ha passat aquell moment o dies t'adones que no ha estat tan terrible i si has actuat d'acord a la teva consciència et sents molt bé. Rosa:  És així. Gràcies

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Tot està dit. Tot està fet. Ens toca desdir, desfer. El nostre món s'ha acabat. Aquest silenci dels carrers buits és el silenci de l'úter. Flotant dins l'aigua hi ha un nou món a punt de néixer. No és el nostre món, apartem-nos deixem que neixi. Fills i néts, aquest nou món és el vostre, prepareu-vos per agafar el relleu. Vells que maneu, aparteu-vos, deixeu pas, només podeu retardar el part, fer-lo més llarg i dolorós. Aquest infant que vol néixer és fràgil però ve ple de promeses, d'esperança, o ell o res. Vells carcamals, cecs magnats, s'ha acabat el vostre temps. Ve el temps de les dones, de les cures, amb un nou vocabulari: cooperació, ajuda mútua, comunitat, bé comú, decreixement, cooperatives de consum, producte local, generositat, alegria... Tota resistència és inútil i només portarà patiment, qui no ho entengui que s'aparti, deixeu pas!

Llibres i lectures que em commouen, si fa dues entrades parlava de "La meva infantesa" de Màxim Gorki, avui ho faig de "Quadern d'Aram" de M. Àngels Anglada. La història transcorre com un riu ple de vida i de mort, d'amistat i d'odi, de racionalitat i de barbàrie. Un llibre valuós pel testimoni del genocidi armeni, perquè és ple de bona literatura i poesia. Una oda a la llibertat dels pobles.

18/2/2019 Miro el telenotícies i la pantalla es converteix en una desfilada de pulsions primàries, des del Pakistan, Índia, Aràbia Saudita, París, Madrid... Cap dret està definitivament conquerit! La igualtat home-dona, les llibertats individuals, els drets laborals, els drets de les minories, la conservació i protecció del medi... Hi ha una lluita permanent en cada un de nosaltres i en la humanitat sencera per mantenir la fera a ratlla. Pulsions ancestrals formen part de la nostra naturalesa, el repte és canalitzar l'energia de l'odi, de la ràbia... cap a direccions constructives, creatives que ens facin créixer en relacions més ecològiques com a individus i com a espècie. 3/3/2019  Llegeixo a núvol.com un article de Fèlix Edo Tena “Zizek i la violència” . El filòsof Slavoj Zizek explica com el sistema utilitza la violència subjectiva (assassinats, violacions...) per normalitzar la pròpia violència, les violències del sistema, la violència objectiva (la pobresa, el...

Dos articles que m'arriben per whatsapp de part de dones amigues ( La trampa del amor romántico  i Entender que no existe la muerte ) Un matí de conversa i escalf amb una companya. Acabar la lectura del llibre "Nuvosidad variable" de Carmén Martín Gaite. Sensació de dia complet. Dones que escriuen, solitud i fortalesa, idees regeneradores que alimenten i il·luminen. La complicitat de l'amistat per fer més lleu la vida. La literatura per trobar-me o per perdre'm.  "...Esas nubes, pueblos, montañas y playas vieron tus ojos deslumbrados... recuérdalo, rescátalo de la profundidades donde duerme, de la roca firme en que tu soledad se asienta, vuelve a tejerlo para abrigarte el corazón ahora, lo viste, fue verdad, lo sigue siendo, no lo dejes morir como mentira sin prestarle asistencia, todo consiste en una voluntad de transformación, lo has dicho muchas veces, en el arte de manipular el material que a cada uno nos tocara en suerte. La soledad también pue...

Sacrificis els justos. Anem fent anys i, entre uns i altres, les visites als metges i les estades a l'hospital sovintegen. Ho vaig integrant a la meva rutina de la millor manera que sé. Avui matí de metges: el pare al dermatòleg a Palamós, en Jaume al cardiòleg i jo, sola, a fer un control a Girona. Sortint busco una terrassa assolellada per prendre un te i un croissant, més que gana de menjar tinc gana de parar, de parar el sol i prendre alguna cosa. A l'aparador de la barra hi ha un assortit de croquetes que em sedueix, canvio de parer, dues croquetes i una canya petita a la terrassa, amb el sol a l'esquena. Som dijous, quarts de dotze i fetes les proves i visites pertinents gaudeixo d'una estoneta de relax, quan marxo em creuo amb mares i nens que surten d'escola, la meva sensació de plaer augmenta. Venen temps complicats i saber-me cuidar, saber gaudir del sol, d'unes tapes, d'una conversa amiga... es fa necessari, medecina de la bona.

Submergir-me en l'observació de la natura, els seus cicles, les seves crueltats i meravelles m'acosta a la nostra condició més que cap altra cosa. Humans! ens creiem superiors i som una farsa, pura representació. Moguts per necessitats bàsiques i passions primàries. La saviesa, si es dóna, la trobem en la senzillesa, la sobrietat, l'equilibri natural, la humilitat...  Llegeixo Annie Dillart, collim cireres i passegem pel camp amb les amigues i sento la primavera florir dins meu. Una tardor, la nostra, ben primaveral. 

Fa dies que hi dono voltes: els néts se’m fan presents en el paisatge, a casa... sempre, cada dia, els trobo a faltar, voldria abraçar-los i que cadascú fes la seva vida, després d’abraçar-los, després de llegir un conte... amb les nenes igual. L’Aixa aviat caminarà, l’altra dia, el meu fill, em va passar un vídeo on se la veia fent equilibris per posar-se dreta, una monada! Quantes coses precioses i emocionants em perdo! Formen part de la meva vida però no del meu dia a dia, que per altra banda jo m’encarrego de tenir ple, però tot i així ells, elles, hi són sempre. Aprendre a viure al marge, m’està bé, però una cosa no treu l’altra, trobo a faltar els nens i les nenes, la seva alegria, els seu present, la seva il·lusió... les seves enrabiades o el seu malestar, no tant.  Surto al porxo i em trobo el cistell ple de cargols que va recollir en Max; o els guixos amb els que l’Amèlia i tota la colla dibuixen a terra; a l’entrada les bosses amb la roba per donar que em porta la m...

La veu de les dones! "No callarem" i "No hi som totes" deia la Bel Olid en l'acte de presentació de les Jornades de Música Mediterrània de Torroella de Montgrí. Després escoltant les cantants de Sardenya, amb la força que dona la tradició i el grup, imaginava una mediterrània com espai de trànsit i de comunicació, amb més semblances que diferències entre pobles. Una utopia que ens cal per fugir d'aquesta mediterrània espai de mort que és ara. Veus de dones amb discursos de convivència i de cooperació, compartint per avançar junts.

Dilluns 12/3/2018    Vint dies i tornem-hi. Neuràlgia des de fa 30 anys. Cadascú té la seva creu! La meva és aquesta: punxada darrera l’orella dreta que s’enfila fins dalt del cap travessant el cervell i de retop el meu ànim. També ha estat motiu de recerca personal, d’anàlisi i exploració: dentista, neuròleg, psiquiatre, homeòpata, acupuntura, massatge, ioga, pilates, psicoteràpia, relaxant muscular, voltaren 1-0-1 i omeprazol, gimnàstica dolça, hipopressius, dieta, caminar... Tot és dolent i bo alhora. Continuar buscant el ritme adient, la tensió justa per viure intensament, sentir intensament olors, sabors, colors, a la pell, les paraules dites i les no dites, històries i successos...   Ahir al programa d’en Jordi Évole, Salvados ”Las invisibles” sobre el tràfic de dones i la prostitució. Em va arribar, em va afectar, la dona entrevistada s’explicava molt bé, quin anàlisi mes cru, quin món més cruel, hipòcrita, salvatge... Culpables, deia: l’estat, els pr...