Família


Fa dies que hi dono voltes: els néts se’m fan presents en el paisatge, a casa... sempre, cada dia, els trobo a faltar, voldria abraçar-los i que cadascú fes la seva vida, després d’abraçar-los, després de llegir un conte... amb les nenes igual. L’Aixa aviat caminarà, l’altra dia, el meu fill, em va passar un vídeo on se la veia fent equilibris per posar-se dreta, una monada! Quantes coses precioses i emocionants em perdo! Formen part de la meva vida però no del meu dia a dia, que per altra banda jo m’encarrego de tenir ple, però tot i així ells, elles, hi són sempre.
Aprendre a viure al marge, m’està bé, però una cosa no treu l’altra, trobo a faltar els nens i les nenes, la seva alegria, els seu present, la seva il·lusió... les seves enrabiades o el seu malestar, no tant. 
Surto al porxo i em trobo el cistell ple de cargols que va recollir en Max; o els guixos amb els que l’Amèlia i tota la colla dibuixen a terra; a l’entrada les bosses amb la roba per donar que em porta la meva nora perquè ja li queda petita a l’Aixa; a la nevera el dibuix amb els noms que vam fer a la casa del llac i unes floretes dibuixades per l’Amèlia; a la taula del despatx la llibreta per dibuixar que em va regalar en Nil pel meu aniversari; damunt de la tele un got amb les herbes que va collir en Max l’últim dia i el meu gendre em va donar per guardar perquè no es podien llençar, dins el got també hi he posat les plomes de les mones que el dilluns de pasqua vam fer tots junts aquí, a casa...; la cara de l’Ian quan fem videotrucada i es posa “nervioset”, com diu la meva filla, perquè ell, com jo, vol ser a prop, tocar-tocar.
Són amb mi, cada dia, perquè me’ls estimo! Però em pregunto: també estimo els fills i tinc assumit que cadascú fa la seva, perquè amb els néts sento la necessitat d’amanyagar-los, de compartir jocs, passejades, vivències? Li passa a tothom? Vull dir a totes les àvies?
Tinc les gallines corrent per fora, ara mateix una treu el cap per la vidriera, cada vegada que les tanco i dic: “cap dins” em ve al cap l’Ian empaitant-les, imitant-me “cap dins”
Tenir cura, mostrar afecte, abraçar-los, jugar, fer-nos petonets, descobrir (redescobrir, jo) el món amb ells! Per mi tot això és irresistible! Gratificant! Sento que estic feta per això, que ho faig bé, que m’agrada. Sort que les circumstàncies són les que són i ens veiem de tant en tant perquè així no em poso on no toca, no m’esgoto perquè esgoten i estic obligada a pensar en mi, qui sóc jo, independentment dels altres, i què vull fer. Donar sentit per mi mateixa a la meva existència. La meva tendència és ser per als altres, en relació als altres, està molt bé, sobretot per als altres, però també he de ser jo, una persona relativament independent, autònoma, m’agrada quan ho aconsegueixo!




Comentaris

  1. Rosa: ets una crack!! M.has emocionat amb el que has escrit...he continuat llegint el teu bloc. Ara sóc la teva fan! Fas pensar i escrius molt bé

    ResponElimina
  2. A veure si me'n surto.
    No sé com viuré els néts si mai en tinc, però crec q no serà gaire diferent al q expliques.
    Jo encara em bellugo al voltant dels fills, tot ha girat entorn la relació amb ells.
    Sempre he sabut q només creixo en relació i només em relaciono veritablement si em sento créixer. No confio en la meva "autogestió", puc entrar en un bucle poc creatiu

    ResponElimina
  3. Ja fa 10 anys que la meva filla viu independent. Ens estimem i comuniquem molt. Quan ens veiem ens omplim de petons i abraçades. També ho fem amb la veu quan parlem i no ens veiem, i no sento nostalgia. Però pensant si en un futur tinc néts, penso que em passarà el mateix. El moment vital que estic és molt diferent i potser a través d'ells reviuré i viuré el que un dia no vaig gaudir prou.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies pels teus comentaris. M'estimulen per continuar escribint.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada