Família
Fa dies que hi dono voltes: els néts se’m fan presents
en el paisatge, a casa... sempre, cada dia, els trobo a faltar, voldria
abraçar-los i que cadascú fes la seva vida, després d’abraçar-los, després de
llegir un conte... amb les nenes igual. L’Aixa aviat caminarà, l’altra dia, el meu fill,
em va passar un vídeo on se la veia fent equilibris per posar-se dreta, una
monada! Quantes coses precioses i emocionants em perdo! Formen part de la meva
vida però no del meu dia a dia, que per altra banda jo m’encarrego de tenir
ple, però tot i així ells, elles, hi són sempre.
Aprendre a viure al marge, m’està bé, però una cosa no treu l’altra, trobo a faltar els nens i les nenes,
la seva alegria, els seu present, la seva il·lusió... les seves enrabiades o el
seu malestar, no tant.
Surto al porxo i em trobo el cistell ple de
cargols que va recollir en Max; o els guixos amb els que l’Amèlia
i tota la colla dibuixen a terra; a l’entrada les bosses amb la roba per donar que
em porta la meva nora perquè ja li queda petita a l’Aixa; a la nevera el dibuix
amb els noms que vam fer a la casa del llac i unes floretes dibuixades per l’Amèlia;
a la taula del despatx la llibreta per dibuixar que em va regalar en Nil pel
meu aniversari; damunt de la tele un got amb les herbes que va collir en Max l’últim
dia i el meu gendre em va donar per guardar perquè no es podien llençar, dins el
got també hi he posat les plomes de les mones que el dilluns de pasqua vam fer
tots junts aquí, a casa...; la cara de l’Ian quan fem videotrucada i es posa “nervioset”,
com diu la meva filla, perquè ell, com jo, vol ser a prop, tocar-tocar.
Són amb mi, cada dia, perquè me’ls estimo! Però
em pregunto: també estimo els fills i tinc assumit que cadascú fa la seva,
perquè amb els néts sento la necessitat d’amanyagar-los, de compartir jocs,
passejades, vivències? Li passa a tothom? Vull dir a totes les àvies?
Tinc les gallines corrent per fora, ara mateix
una treu el cap per la vidriera, cada vegada que les tanco i dic: “cap dins” em
ve al cap l’Ian empaitant-les, imitant-me “cap dins”
Tenir cura, mostrar afecte, abraçar-los, jugar,
fer-nos petonets, descobrir (redescobrir, jo) el món amb ells! Per mi tot això és
irresistible! Gratificant! Sento que estic feta per això, que ho faig bé, que m’agrada.
Sort que les circumstàncies són les que són i ens veiem de tant en tant perquè
així no em poso on no toca, no m’esgoto perquè esgoten i estic obligada a
pensar en mi, qui sóc jo, independentment dels altres, i què vull fer. Donar
sentit per mi mateixa a la meva existència. La meva tendència és ser per als
altres, en relació als altres, està molt bé, sobretot per als altres, però també
he de ser jo, una persona relativament independent, autònoma, m’agrada quan ho
aconsegueixo!
Rosa: ets una crack!! M.has emocionat amb el que has escrit...he continuat llegint el teu bloc. Ara sóc la teva fan! Fas pensar i escrius molt bé
ResponEliminaGràcies, Mercè.
EliminaM'agrada escriure i compartir-ho.
A veure si me'n surto.
ResponEliminaNo sé com viuré els néts si mai en tinc, però crec q no serà gaire diferent al q expliques.
Jo encara em bellugo al voltant dels fills, tot ha girat entorn la relació amb ells.
Sempre he sabut q només creixo en relació i només em relaciono veritablement si em sento créixer. No confio en la meva "autogestió", puc entrar en un bucle poc creatiu
Gràcies, Anna. Interessant reflexió, hi pensaré.😉
EliminaJa fa 10 anys que la meva filla viu independent. Ens estimem i comuniquem molt. Quan ens veiem ens omplim de petons i abraçades. També ho fem amb la veu quan parlem i no ens veiem, i no sento nostalgia. Però pensant si en un futur tinc néts, penso que em passarà el mateix. El moment vital que estic és molt diferent i potser a través d'ells reviuré i viuré el que un dia no vaig gaudir prou.
ResponEliminaGràcies pels teus comentaris. M'estimulen per continuar escribint.
Elimina