Aquests dies estic contemplativa, miro els núvols i m'atrapen, estenc la roba i sento la nena que vaig ser, jugant al terrat de casa entre la mare i els llençols. Pinto amb més o menys traça i m'ho miro tot per ser pintat: els turonets són violetes, els xiprers tenen un costat quasi negre i l'altre, el de la llum, verd amb un toc de blau, l'ocre a per tot... ocres, verds i blaus pel paisatge d'estiu que m'envolta. Quieta, em dic, estigues quieta per sentir, per veure, per escoltar... "Consagrar el sagrat art de no fer" ens deia aquest hivern passat la Karina, la profe de gimnàstica dolça i, com un mantra, m'ho repeteixo, perquè precisament estar-me quieta no em resulta fàcil, però em cal per ser més jo, per expressar-me des de dins, escrivint, pintant... per administrar les energies en allò que em fa bé a mi i al meu entorn, per no perdre'm, entre tant soroll. Quieta, Rosa, no et faci por estar-te quieta! Avui he viatjat en el tem