El goig de ser jo amb els altres.

  “Vinc d’un altre temps” Miro, llegeixo, escric… i se’m presenten frases o idees que desenvolupo o no. La base d’aquesta em ve mentre miro les precioses i suggerents il·lustracions de la #mar_torrano, filla de l’amiga i companya d’estudis i de feina. La Mar té l’edat dels meus nebots, trenta i pocs. Aquesta generació, en general, no ho han tingut fàcil per trobar el seu espai, per ser independents (feines precàries, lloguers impossibles…), però han tingut més formació i menys repressió. I aleshores se’m presenta la frase “Sóc d’un altre temps” però quan endreço el pensament amb l’escriptura la matiso amb un “Vinc d’un altre temps” perquè sento que jo també sóc d’aquest temps, amb l’afegitó de més anys viscuts. “Dialoguem amb totes les que hem sigut…” llegia en un article dies enrere (no recordo el nom de l’autora ni trobo l’article): la nena que viu davant del mercat de la Plaça Nova la noia que despatxa a la botiga i estudia el batxillerat nocturn l’adolescent que s’enamora d’un ...

Tot està dit. Tot està fet. Ens toca desdir, desfer. El nostre món s'ha acabat. Aquest silenci dels carrers buits és el silenci de l'úter. Flotant dins l'aigua hi ha un nou món a punt de néixer. No és el nostre món, apartem-nos deixem que neixi. Fills i néts, aquest nou món és el vostre, prepareu-vos per agafar el relleu. Vells que maneu, aparteu-vos, deixeu pas, només podeu retardar el part, fer-lo més llarg i dolorós. Aquest infant que vol néixer és fràgil però ve ple de promeses, d'esperança, o ell o res. Vells carcamals, cecs magnats, s'ha acabat el vostre temps. Ve el temps de les dones, de les cures, amb un nou vocabulari: cooperació, ajuda mútua, comunitat, bé comú, decreixement, cooperatives de consum, producte local, generositat, alegria... Tota resistència és inútil i només portarà patiment, qui no ho entengui que s'aparti, deixeu pas!

Fem intercanvi amb els veïns, ells ens porten mongets i nosaltres els oferim olives per conservar. Al vespre començo a desgranar, al matí segueixo, la galleda és grossa i fonda. Trobo els grans bonics d'un blanc setinat, alguns d'un verd tendre; al tacte són polits i rodons, sensuals (en Lluís ho deia de les olives quan en collia) Llavors, llavors que contenen tot el que cal per a la vida, una vida de mongeta però vida, perfecta, bella i útil. Totes som llavors que hem tirat endavant, generoses donem fruits: alegria, ajuda, afectes, feina ben feta, bellesa, seguretat... estem fetes per això i per poc que trobem un sòl adobat surt de manera natural. Aquest matí acomiadem a la Carmen “se'n va el cos però queda, entre nosaltres, la consciència” deia una companya homeòpata-amiga. Quina llavor tan rica, tan productiva, tan bella ha estat la Carmen, dona-amiga. Ens n'alimentarem molt de temps dels seus fruits. Ara viu en nosaltres, en totes les que hem e...