El goig de ser jo amb els altres.

  Epíleg Com les papallones, boniques i lleugeres, així vull els records de la mare. Acaparo objectes en un intent de retenir la seva presència però a l’arribar a casa topen amb els propis, l’excés em pesa i m’obliga a triar, a endreçar. Quan acabi aquest procés vull que l’espai quedi més lleuger, cuida’t, bonic, que la mare hi sigui com un vol de papallona en un prat viu i alegre, ni pesat ni trist. Aquella funda de coixí, el mirall de mà, el quinqué, una joia al canell. Una presència discreta que per senzilla no serà menys important. Acabo de refer el conte i durant el procés ha mort la mare. «Hem tingut una llarga vida junts, una bona vida, malgrat tot», deia. Aquests amors de llarga durada són d’una altra època. Jo, volent o sense voler, en recullo el testimoni i treballo el meu amor perquè, malgrat tot, sigui per sempre. Fem aquella mena de simbiosi que una és en l’altre i l’altre en l’una. Jo més autònoma que la mare, penso. També m’he sentit, en algun moment, com si fóssim u...

Mans Mans imaginàries, al·lucinacions de mans enormes que m'oprimeixen. Mans que em curen. Mans que per sota el banyador em violenten. Mans que em pentinen. Mans que em desperten la pell. Mans que em recorden altres mans. Mans que treballen. Mans que m'estimen. Manetes que abracen. Mans que pinten. Mans peludes. Mans grosses, fortes. Ahir t'agafava la mà i la sentia calenta, encara viva, avui son pàlides i fredes.  Descansa En Pau, pare. M'agraden les mans, les estimo. Parlen les mans amb el seu frenesí, suaus o aspres, infantils o fortes, estimo les mans i el seu fer constant.

Connexions Avui som divendres, diu en Jaume mentre posa la radio. Jo responc: sí, divendres sant. El meu cervell, en una mil·lèsima de segon, fa les seves aleatòries connexions i em transporta a Puiglagulla, on anàvem amb els pares a passar els quatre dies de Setmana Santa. Infància, família, natura, excursions, cançons, aplecs, caramelles... Un altre món. Un altre temps, ple d'innocència i jocs: cartes, escacs, petanca, cordes...  Torrades a la llar de foc de la cuina, la gerra d'aigua a l'habitació per rentar-nos al matí en el rentamans.  Al llit vèiem el cel a través de les teules, el pes de les mantes ens protegia. D'excursió al "cañón del colorado" collíem una farigola perfumadíssima o descobríem un escurçó sota una pedra. Si baixàvem per la drecera a Vilalleons els camps de naps, en deia el pare, d'un groc intens ens regalaven la vista. Nens de ciutat, feliços en la llibertat de la natura, fora de les rutines escolars i fam...

Flamets, ahir feien la recepta a cuines de TV3, aquest matí provaré de fer-los, ja tinc l'almívar refredant-se. Dolços i perfumats amb romaní. Els flamets (abans en dèiem "tocinillos") em porten a Badalona, a la pastisseria de Can Comas. Algun diumenge els avis o els pares, no ho recordo, compraven rebosteria i algun flamet s'hi colava, tots en volíem. Aquelles safates amb pastetes posades en perfectes files, quina dolçor! Els flamets també van ser presents en la recuperació del meu primer part, el de la Marta, em vaig estar gairebé un mes a casa dels pares, dèbil i convalescent d'una episiotomia salvatge, la mare em portava un flamet gairebé cada dia. Què ens ha distanciat a la mare i a mi? Els nostres mons s'han anat diferenciant, per l'edat? les vivències? les creences?... No tinc gaires records vius de la seva tendresa o del seu afecte, però sé que hi són. Els meus fills tenen records de la meva tendresa? del meu afecte?  M...

Som aquí i ara, construint els seus records. Aquest present compartit l'evocaran i els sustentarà, els parlarà de qui són i d'on venen. Nosaltres, els avis, vivim el present amb ells, el gaudim intensament, fins a l'esgotament. Sabem que tot l'amor que ens desperten els donarà la seguretat que tenen les persones que han estat estimades. Avis  Sóc en l'ara i ja sóc en el demà, com els meus avis són en mi. Com totes les persones significatives  que passen per la meva vida. Vivim la pròpia vida i vivim en els altres.

“No res ja no és una única cosa” llegeixo i sento que comprenc, rellegeixo perquè em ressona i gaudeixo compartint el que explica Virginia Woolf a través d'Orlando. “El temps ha passat damunt meu... És la ruixada de la mitja edat” diu. I se'm fa present: el conte de la vella maleta amb la noieta que vaig ser a dins; la cuina de casa els avis, a la rebotiga, cada vegada que faig una truita de carxofa; el carrer la Mina de Llançà quan miro la palmera del jardí... Així, moltes coses són plenes de temps passats i altres jos es fan presents. Aquest repòs forçat em fa evocar un migdia d'estiu a la Conreria, tenia 14 ó 15 anys, va venir la Júlia a passar uns dies, totes dues mimades per l'àvia i la mare preníem el sol darrera la casa, estirades a les gandules de fusta amb lona verda. Sempre més aquestes gandules em fan viatjar en el temps. Experiències que duem sempre. La memòria i les seves decisions! Només passats els anys saps si aquella vivència va ser significati...

Mentre endreçava el traster vaig trobar la maleta, una maleta antiga però bona, encara conservava el color viu i la qualitat de la pell. Vermella, amb grosses sivelles per comprimir-la i unes tanques daurades que s'havien desgastat. Superaria la tria que estava fent entre coses per llençar i coses per guardar? La vella maleta em va portar a Andorra, a Olot, a Llançà... aquells primers viatges amb els pares, una maleta plena de records, d'il·lusió... Estava fent neteja per mirar endavant, per anar lleugera d'equipatge i remenar records no semblava la millor manera, o sí? Fer net, fer les paus amb el passat per ser la persona nova que anhelava. Vaig obrir-la i a dins hi havia la nena. Tocant la seda del folre era altre cop a casa dels pares amb la maleta oberta sobre el llit i les piletes de roba al costat... A la butxaca interior hi havia un mocador amb les inicials de l'àvia RP, Rosa Prats, i amb el mocador tota la càrrega d'un passat per superar. ...

Embetumar les sabates. Cada vegada que ho faig em ve la imatge de l'avi Esteve al seu taller, al soterrani de casa. Olors, estris i gestos familiars, íntims.  Sense cap nostàlgia, un record, un homenatge a l'avi sabater, a la humilitat dels orígens, a la simplicitat i la senzillesa.