“No res ja no és una única cosa”

“No res ja no és una única cosa” llegeixo i sento que comprenc, rellegeixo perquè em ressona i gaudeixo compartint el que explica Virginia Woolf a través d'Orlando.

“El temps ha passat damunt meu... És la ruixada de la mitja edat” diu. I se'm fa present: el conte de la vella maleta amb la noieta que vaig ser a dins; la cuina de casa els avis, a la rebotiga, cada vegada que faig una truita de carxofa; el carrer la Mina de Llançà quan miro la palmera del jardí... Així, moltes coses són plenes de temps passats i altres jos es fan presents.

Aquest repòs forçat em fa evocar un migdia d'estiu a la Conreria, tenia 14 ó 15 anys, va venir la Júlia a passar uns dies, totes dues mimades per l'àvia i la mare preníem el sol darrera la casa, estirades a les gandules de fusta amb lona verda. Sempre més aquestes gandules em fan viatjar en el temps. Experiències que duem sempre. La memòria i les seves decisions! Només passats els anys saps si aquella vivència va ser significativa, semblava trivial i no ho era perquè, per bé o per mal, s'ha gravat a la memòria omplint de sentit coses ben senzilles. Perquè aquella i no una altra? No ho sé. Com: fer petar amb una suau pressió les flors no obertes de la fúcsia que hi havia a tocar de la porta; l'avi arreglant les plantes, pintant aquells finestrons verds amb un foradet en forma de cor al mig, netejant la cisterna que recollia l'aigua de la pluja; el pare controlant el foc i el pollastre a la brasa, pintant-lo amb la barreja d'oli, sal pebre i una mica de vinagre que tenia en una tassa blanca escrostonada, una tassa molt semblant a les que corren per l'armari de la cuina.

Llegir Virginia Woolf i acabar a la Conreria, quin joc! Màgia del pensament, riquesa humana que brolla quan ens donem el temps, la quietud necessària.



Comentaris