El goig de ser jo amb els altres.

Immobilitat Immobilitat, rigidesa, fredor, pal·lidesa, abandó, manca d’expressió. Mort. Doncs Vida deu ser moviment, flexibilitat, calidesa, foc encès, entrega, expressió. Morts properes, alliberació de dolor i decadència, em connecten amb la Vida. Oració Tardor dolorosa i necessària deixa caure les fulles mortes perquè l’acollidora terra en faci l’humus de les flors primaverals. Hivern de llum matisada i llargues nits crema la pesada llenya de la pena i escalfa cossos i ànimes. Vindran estiu i primavera i sortirem a celebrar la vida carregats de memòria i de passió, decidits a construir la casa i el jardí de totes.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Hi ha un moment en tot estiu que estic fastiguejada, irritable, malhumorada. Els camps són secs, palla grisa; l'era de casa és pols, formigues, rantells; la pell enganxosa pica aquí i allà mortificada per les picades inflamades de bestioles diverses. L'aire calent i el sol abrusador em tenen reclosa i un neguit creixent es va apoderant del meu ànim. Banyades, sopars a la fresca i trobades familiars no compensen la saturació de xafogor, sequedat i insectes afamats. Som a finals d'agost, que plogui si us plau!, que arribi el setembre amb la seva llum matisada, recuperem rutines que seran els rituals sanadors en forma d'horaris setmanals: dilluns: Aula d'art..., dimarts: “Rio abierto”..., dimecres: Taller d'escriptura creativa, tarda amb els pares..., dijous: VxL, Grup de Dones..., divendres: nenes a dinar... I rutines diàries estabilitzadores : Llarga estona d'esmorzar, endreça i neteja, lectura i dibuix, àpats senzills i són reparador, i FRESQUET! Divendre...

Fem intercanvi amb els veïns, ells ens porten mongets i nosaltres els oferim olives per conservar. Al vespre començo a desgranar, al matí segueixo, la galleda és grossa i fonda. Trobo els grans bonics d'un blanc setinat, alguns d'un verd tendre; al tacte són polits i rodons, sensuals (en Lluís ho deia de les olives quan en collia) Llavors, llavors que contenen tot el que cal per a la vida, una vida de mongeta però vida, perfecta, bella i útil. Totes som llavors que hem tirat endavant, generoses donem fruits: alegria, ajuda, afectes, feina ben feta, bellesa, seguretat... estem fetes per això i per poc que trobem un sòl adobat surt de manera natural. Aquest matí acomiadem a la Carmen “se'n va el cos però queda, entre nosaltres, la consciència” deia una companya homeòpata-amiga. Quina llavor tan rica, tan productiva, tan bella ha estat la Carmen, dona-amiga. Ens n'alimentarem molt de temps dels seus fruits. Ara viu en nosaltres, en totes les que hem e...

Finalment plou. A casa és un desert, fa mesos que veiem passar l’escassa pluja pel paisatge del davant, a Canapost ni una gota. “Heu tirat herbicida?” pregunta la Mònica, “Què va! Aquí no plou!” responc. Doncs avui plou! Aniria bé que ho fes tot el dia, així com ho fa ara, suaument, perquè la terra vagi amarant-se i les plantes refent-se. Ahir em vaig trobar amb el meu germà, li vaig proposar anar a Llafranc, passejar i potser fer un bany. El dia es va aixecar amb boira però, després a la platja, ens va fer bo, un solet enteranyina però suficient per escalfar una mica i animar-nos a fer un bany d’aigua freda. En la conversa: records i dilemes es van alternant i la constatació que som fets de la mateixa matèria, que hem begut de la mateixa font, que amb les nostres diferències ens reconeixem germans:  La manera d’escriure, diu ell. La recerca de sentit, voler entendre, fets i persones. El discurs interior, donar voltes a les coses... Aquesta nit, neguitosa, somni...