El goig de ser jo amb els altres.

  Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps   enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El p...

Pensar i pensar-me, exercici compartit, estar en sintonia, comprendre i ser compresa, aproximació, complicitat... El plaer de ser amb les altres. Llegir i reconèixer sentiments o idees, generar camins per on transitar amb certa serenitat. Vanitat i ego relegats per poder gaudir la vida, per poder ser vida.  Josep Maria Esquirol diu: "...generadors i creadors: de més aixopluc, de més fraternitat, de més bellesa. Això ja és molt més que estar viu: és  ser capaç de vida." Ahir el sopar-presentació del llibre de la Marta va ser un viatge al món de les sensacions i del pensament, estimulant i guaridor, inspirador i nutritiu. 

Llibres i lectures que em commouen, si fa dues entrades parlava de "La meva infantesa" de Màxim Gorki, avui ho faig de "Quadern d'Aram" de M. Àngels Anglada. La història transcorre com un riu ple de vida i de mort, d'amistat i d'odi, de racionalitat i de barbàrie. Un llibre valuós pel testimoni del genocidi armeni, perquè és ple de bona literatura i poesia. Una oda a la llibertat dels pobles.

Atrapats en inferns aliens o propis, com espurnes d'un foc diabòlic, intentem saltar tanques reals o imaginàries en una lluita sense fi. Rosa. 26/3/2019

La capacitat d'adaptació dóna de vegades la possibilitat de reinventar-nos. Una lectura "Mare de llet i mel" de la Najat El Hachmi, una mort propera i la reflexió de la pròpia vida em porta a veure'm com a diverses versions d'una mateixa persona, d'una vida fer-ne moltes: la nena que observa, la jove que busca, la dona que descobreix, la mare que es dóna, la mestra que aprèn, la mestra que es compromet i ara la persona que es retroba amb el jo net de rols i ple d'experiències per ser i prou. Hi ha vides monolítiques amb una missió clara, s'han especialitzat i excel·leixen, han trobat el seu do i s'hi dediquen amb exclusivitat. N'hi ha que disposen de poques oportunitats i malden per sobreviure. D'altres aprofitem el que la vida ens va oferint i en traiem tot el rendiment que sabem i quan ja no esperem res ens sentim sorprenentment lliures.

Submergir-me en l'observació de la natura, els seus cicles, les seves crueltats i meravelles m'acosta a la nostra condició més que cap altra cosa. Humans! ens creiem superiors i som una farsa, pura representació. Moguts per necessitats bàsiques i passions primàries. La saviesa, si es dóna, la trobem en la senzillesa, la sobrietat, l'equilibri natural, la humilitat...  Llegeixo Annie Dillart, collim cireres i passegem pel camp amb les amigues i sento la primavera florir dins meu. Una tardor, la nostra, ben primaveral. 

Després de llegir "Tokio blues" volia ser fidel a Murakami i continuar vivint, amb les seves complicades protagonistes, històries tèrboles; mentre insistia en el propòsit va aparèixer, inesperadament, una història d'un noi aprenent de pouer (que fa pous) que m'ha seduit i cedeixo, m'avoco a una lectura absorbent d'aquelles que et fan perdre la noció del temps. Quin gust!