El goig de ser jo amb els altres.

Em sorprèn la lluna amagant-se darere el Pirineu nevat. Poc després el Montgrí s'encén de rosa i violeta. Dies difícils amorosits per la bellesa de la natura. Només em cal respirar i estar present, alerta a la vida. Un pas rere l'altre, un dia rere l'altre per transitar la incertesa.

Immobilitat Immobilitat, rigidesa, fredor, pal·lidesa, abandó, manca d’expressió. Mort. Doncs Vida deu ser moviment, flexibilitat, calidesa, foc encès, entrega, expressió. Morts properes, alliberació de dolor i decadència, em connecten amb la Vida. Oració Tardor dolorosa i necessària deixa caure les fulles mortes perquè l’acollidora terra en faci l’humus de les flors primaverals. Hivern de llum matisada i llargues nits crema la pesada llenya de la pena i escalfa cossos i ànimes. Vindran estiu i primavera i sortirem a celebrar la vida carregats de memòria i de passió, decidits a construir la casa i el jardí de totes.

Pinta’m el dia rosa que tinc l’ànim gris. Sedueix-me tendrament llum del paradís.   Pinta’m el dia rosa i sortiré del meu cau atreta per promeses d’un cel malva i blau.   Pinta el dia rosa a la humanitat sencera, posa color on domina el negre.   Negre de mort i guerra, negre de injustícia, dolor i pena. Pinta el dia rosa que tenim molta feina.

  Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps   enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El p...

De vegades dubto: Sóc arbre, llavor o pellofa? De vegades creixo, I sento el valor de l'expressió. De vegades confio I deixo de jutjar-me.

I farem paret com si tot comencés avui,  farem paret amb els materials que tenim, i finestres que donaran a bells horitzons. Construirem taules i cadires, per seure junts a menjar i fer conversa. Els jocs de la mainada seran la música de fons. Després llaurarem l'hort i sembrarem llavors  d'il·lusió i d'esperança.

Floral aroma Canta la mallerenga Feliç tristesa xeringuilla Natura nua Bellesa infinita Tu i jo, juntes El verd esclata Sento el sol que crema L'àliga volta. Sol primaveral Oberta l'englantina Surt l'abellerol Llum juganera Entres per la finestra Les ombres ballen

Epidèmia L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. En un món d'ignorància i recels, d'enveges i ambicions, es malviu esperant l'epidèmia de l'amor. L'amor s'encomana amb mirades. Mira't als ulls de qui tinguis més a prop. Escampa el virus. Rosa Guàrdia 1995 Anestèsia Les orelles insensibles, plenes de fil musical. Els ulls cecs, ofegats d'imatges. La ment esgotada, desbordant problemes disfressats de rutina. Les mans fredes per una solitud d'espècie. I a la gola, la nàusea per la vergonya del meu temps. Desperto de l'anestèsia  i desitjo silenci, desitjo bellesa i consciència, desitjo amor i pau. Sóc tan poca cosa, penso, que només sóc desig. Rosa Guàrdia. Març 1995 Amor 2020

I vaig jeure, fins fer-me paisatge, en un llit de fulles. Abandonada, al cicle de la vida, en un son hivernal. Només ser vida, de fulla o dona, de mongeta o ase. Celebrant cada dia el goig de ser jo, jo entre els altres.

Totes les vides no viscudes, les paraules no dites, els amors no expressats, els camins descartats... Exercici inútil pur entreteniment. Cada opció en descarta una altra, en descarta mil altres. Viure la vida donada, la vida decidida, la vida trobada com l'única vida possible. Assumint decisions o manca de decisions. Cada possibilitat una oportunitat per créixer, per aprendre, per ser. 29/12/2018

Queden les carícies, pell amb pell. Les mans recorren i reconeixen, són dos cossos coneguts. Tendres petons.

Fils invisibles ens uneixen i ens sostenen,  vincles que ens defineixen, som, també, en els altres. Xarxa que construïm i ens atrapa, la sargim i la refem perquè el salt al buit ens fa pànic.

Ploren les parets fulles de sang Despullades entomaran l’hivern, més mortes que vives. Malgrat la indiferència de l’entorn i la melancolia d’aquest temps tornarà la primavera.

El dia es fa malson, la nit refugi. Visc el què no vull viure, somio el què no m’atreveixo a fer. I malgrat tot, sento que l’adversitat fa més intensa la vida. Les contradiccions afloren, res és senzill, només puc viure, sense pensar, viure el moment, el segon present, conscient, i patir-lo o gaudir-lo. Res i tot m’és indiferent, tot i res em commou. El llit, la nit, els somnis són ara el meu refugi.

Dilluns,  3:30 de la matinada, camí de l’aeroport 5/11/2018 Viatjarem de nit, serà tan intensa la fosca que potser ens hi perdrem. Seguirem el camí marcat pels llums de l’amor i l’amistat. Ens alimentarem de somnis i records i quan es faci de dia ho celebrarem.

Doncs pintarem el dolor, escriurem la desesperació i viurem la tristesa com si ens hi anés la vida. Llàgrimes de colors ompliran els nostres dies, junts, però no sols, ara toca passar per aquí, doncs hi passarem i serà el nou repte, el nou projecte a construir. Despullats de cap desig que no sigui aguantar el temporal. Resistirem! T'estimo, el teu dolor se'm fa insuportable, m'injectaré núvols i cels, música i amigues per resistir i acompanyar-te. Pas a pas farem aquest camí fins que sigui part del passat.

22/7/2018 Després d'una nit de festa a casa d'una amiga, em llevo tard, mandrosa. Tanco els gossos, obro les gallines i cullo els ous. La casa es queda sola, poso l'aigua a escalfar pel te, una mica de pa a la torradora i em faig una truita. Pa amb tomàquet, truita i al damunt decideixo posar-hi un tall de pernil dolç d'aquell tan bo que vaig comprar divendres. A taula, amb la primera mossegada sento un plaer de gust i olor que em desperta i m'asserena alhora, que bo! com gaudeixo del menjar, que bé! Comprar, cuinar, menjar en família són activitats freqüents ara a l'estiu, una servitud i una font de satisfacció, d'amor. El menjar és amor, amor a mi mateixa, als altres, a la terra, a la vida! Des de triar la fruita al mercat o el tall a la carnisseria o veure en Jaume comprar el peix, tallar-lo, manipular-lo... fins a posar-lo a taula, assaborir-lo, compartir-lo... més que aliment regal pels sentits, ofrena d'amor. Com tot, trio gaudir-ho! Cuina de ...

Com els rius en aquesta primavera: plens, desbordats, a voltes ferotges... vaig i vinc sense aturador en aquesta meva primavera de temps regalat que s'omple i vessa fins el desbordament. Tu, ells, les nenes, Suècia, ella i l'altra, l'art i la literatura, aquella xerrada musical: "qui n'ha begut en tindrà set tota la vida". Ara i res. Vinyoli i Carabén. Des de l'ebrietat, com el riu ple que es desborda, trencant els límits, deixant la llera segura i tranquil·la per inundar-ho tot. Portar-ho a l'extrem. Ara i res fins la mort/fins que torni a mare. Inspirador. Còmplice.