El goig de ser jo amb els altres.

  Fotografies Ahir a la platja de Llafranc mirava una nena i un nen jugar, dos germans. Hi veia un quadre, vaig estar a punt de fer-ne un esbós, duia el material d’aquarel·la, o una fotografia per captar una bella estampa de felicitat i innocència: infants i platja, com un dels quadres d’en Sorolla. No ho vaig fer, però avui ho escric. Després a la tarda llegeixo a “Cos” la reflexió de l’Olga Tokarczuk respecte la fotografia: ...postals… desplaçades per fotografies centrades en detalls… Hi ha massa món, per tant millor que ens concentrem en els detalls, no en la totalitat…” (pàg. 248) Fixar l’atenció en detalls. Voluntàriament, o millor dit, de manera natural m’agrada fixar-me en detalls bells, harmònics que em donen sensació de pau i seguretat. Però sensible com sóc i anant amb els ulls oberts, també percebo els detalls lletjos, descuidats o violents i em fereixen i se’m graven a la memòria involuntàriament. Potser és un joc de compensació. En un món tan imperfecte i dolorós un im...

Faig fotografies d'escenes que m'agraden, algunes les penjo a Instagram, és evident que no reflecteixen la realitat sencera, són bells escenaris que escapcen soroll i brutícia. La vida és molt més complexa, tot i així, penso que l'escenari "real" també és una ficció que ens han o ens hem anat creant, un escenari on cadascú fa el seu paper i on allò bell i allò terrible hi són presents, no hi ha obra que se n'escapi, ni viatge que t'allunyi prou de qui ets, fugim per tornar a allà mateix. Escenaris i personatges d'una comèdia que representem amb més o menys encert i del guió de la qual no és fàcil sortir-ne, potser val més esforçar-se per representar un bon paper que pretendre canviar el text. Canapost, dimarts 16/7/2019  Capvespre a Croàcia

Queden les carícies, pell amb pell. Les mans recorren i reconeixen, són dos cossos coneguts. Tendres petons.

Imagino que sóc aigua que brolla de la deu i circula, llisca, flueix, inunda, acull, gronxa... Davant del mur es concentra i acumula fins desbordar la presa, obra esquerdes i destrossa els límits. Sóc aigua i no vull ser res més, arribar al mar i fondra'm en la immensitat.

Aquests dies estic contemplativa, miro els núvols i m'atrapen, estenc la roba i sento la nena que vaig ser, jugant al terrat de casa entre la mare i els llençols. Pinto amb més o menys traça i m'ho miro tot per ser pintat: els turonets són violetes, els xiprers tenen un costat quasi negre i l'altre, el de la llum, verd amb un toc de blau, l'ocre a per tot... ocres, verds i blaus pel paisatge d'estiu que m'envolta. Quieta, em dic, estigues quieta per sentir, per veure, per escoltar... "Consagrar el sagrat art de no fer" ens deia aquest hivern passat la Karina, la profe de gimnàstica dolça i, com un mantra, m'ho repeteixo, perquè precisament estar-me quieta no em resulta fàcil, però em cal per ser més jo, per expressar-me des de dins, escrivint, pintant... per administrar les energies en allò que em fa bé a mi i al meu entorn, per no perdre'm, entre tant soroll. Quieta, Rosa, no et faci por estar-te quieta! Avui he viatjat en el tem...