“No res ja no és una única cosa”
“No res ja no és una única cosa” llegeixo i sento que comprenc, rellegeixo perquè em ressona i gaudeixo compartint el que explica Virginia Woolf a través d'Orlando. “El temps ha passat damunt meu... És la ruixada de la mitja edat” diu. I se'm fa present: el conte de la vella maleta amb la noieta que vaig ser a dins; la cuina de casa els avis, a la rebotiga, cada vegada que faig una truita de carxofa; el carrer la Mina de Llançà quan miro la palmera del jardí... Així, moltes coses són plenes de temps passats i altres jos es fan presents. Aquest repòs forçat em fa evocar un migdia d'estiu a la Conreria, tenia 14 ó 15 anys, va venir la Júlia a passar uns dies, totes dues mimades per l'àvia i la mare preníem el sol darrera la casa, estirades a les gandules de fusta amb lona verda. Sempre més aquestes gandules em fan viatjar en el temps. Experiències que duem sempre. La memòria i les seves decisions! Només passats els anys saps si aquella vivència va ser significati...