Exercici
Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El poema “Crí