El goig de ser jo amb els altres.

 Ara i sempre Acompanyar i deixar marxar Amigues, dones, còmplices Rosa:  Bon dia, D. He llegit el retrat que fa de tu la N.C. al blog tornarteaveure . Pura emoció, amor i compromís. Et felicito. Comparteixo el sentir del text. En aquests moments amb els pares molt delicats. Gràcies. Et passo una entrda al blog que vaig escriure ahir "La dona bastó" D.: Bon dia, Rosa!!!! Moltes gràcies!!!!! Llegeixo els teus textos i m'agraden molt i molt. Els teus pares també són molt grans! Ànims per acompanyar-los!!!! Rosa:  Gràcies D.:  Un text emotiu i molt cert! m'hi sento identificada. És la nostra vida ara. Abraçada!!!! Rosa:  Aquest "ara" és clau. De vegades oblido que les etapes de la vida tenen principi i fi i em sento atrapada per "sempre" D.:  Quan ha passat aquell moment o dies t'adones que no ha estat tan terrible i si has actuat d'acord a la teva consciència et sents molt bé. Rosa:  És així. Gràcies

Diumenge, 25/7/2021, 10:01h Fa dies que els números em fan l'ullet. 10:01 21:22 13:31 23:23 M'acompanyen, juguem. És només un instant però avui, amb la llibreta al davant, al veure al telèfon 10:01 m'han convidat a escriure i parlar d'ells, els números. Em criden l'atenció, em volen allunyar per uns segons del pes d'aquests dies complicats. Veure la decadència dels pares es fa feixuc i la tristesa m'envaeix. Aquesta nit he somiat al pare, estava ben dret, i jo pensava, que bé s'ha recuperat! També hi havia l'Albert, el meu fill, ens abraçàvem, em recolzava en les seves fortes espatlles. Pares i fills Passat i futur Final i principi Decadència i plenitud I jo, nosaltres, al mig, estimulats pel present dels nostres fills, pel futur en forma d'infants, i lligats a la realitat crua de la devastació dels anys en el cos dels avis i el seu anunci en el propi. I l'estiu es fa pesat i llarg, sense nens, sense rutines creatives i socialitzadores, amb l...

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Dos poemes em ballen pel cap, els vaig escriure des de la commoció de la guerra de Bòsnia, els busco per publicar-los al blog, he necessitat dos dies, això de l’ordre es fa complicat tant a casa com al món, no deu ser l’estat natural de les coses. Finalment trobo els poemes. Si m’han tornat a la memòria és perquè ara també visc aquest dies amb certa commoció. En els dos casos podria semblar que a mi no m’afecta directament però no és així, estic, penso que en general estem vivint un xoc, alguna cosa inesperada pel comú dels mortals, que ha trasbalsat la vida quotidiana. Confinats, amb temps per pensar, les prioritats han canviat, les relacions personals i socials s’han transformat   i han passat a ser o intensíssimes amb els de casa o inexistents amb la resta de persones, bé existents a la xarxa, de manera virtual. Com posem ordre en aquest caos? A alguns ens podia semblar que teníem la vida endreçada, planificàvem trobades, activitats, vacances, feina... Doncs no, toca reinve...

A veure, comencem a organitzar-nos, no esperem que ho facin per nosaltres. La temptació de tornar a les mateixes dinàmiques econòmiques i de poder seran molt grans, és la ciutadania la que ha d'agafar protagonisme i marcar el camí, aprofitar l'evidència de la nostra vulnerabilitat com a espècie per cridar que només junts ens en sortirem , la cohesió social i una relació de respecte i equilibri amb la natura han de ser les bases del futur, les desigualtats i la destrucció del planeta ens debiliten. Elements clau per a l'organització de la societat postcovid19   : L'equilibri ecològic : no podem continuar ignorant els senyals d'alarma del planeta, ens hi va la supervivència com a espècie. Deixem de ser el centre de l'univers per passar a ser-ne part. La comunitat: les persones i les necessitats bàsiques, els més vulnerables primer. Construir xarxes de solidaritat. Les cures , altrament dit Serveis Públics: salut, educació, servis so...