Confinament 9. L'ordre impossible

Dos poemes em ballen pel cap, els vaig escriure des de la commoció de la guerra de Bòsnia, els busco per publicar-los al blog, he necessitat dos dies, això de l’ordre es fa complicat tant a casa com al món, no deu ser l’estat natural de les coses.

Finalment trobo els poemes. Si m’han tornat a la memòria és perquè ara també visc aquest dies amb certa commoció. En els dos casos podria semblar que a mi no m’afecta directament però no és així, estic, penso que en general estem vivint un xoc, alguna cosa inesperada pel comú dels mortals, que ha trasbalsat la vida quotidiana. Confinats, amb temps per pensar, les prioritats han canviat, les relacions personals i socials s’han transformat  i han passat a ser o intensíssimes amb els de casa o inexistents amb la resta de persones, bé existents a la xarxa, de manera virtual.

Com posem ordre en aquest caos? A alguns ens podia semblar que teníem la vida endreçada, planificàvem trobades, activitats, vacances, feina... Doncs no, toca reinventar-se, repensar les relacions, el món i el seu ordre perquè si no ho fem ho faran per nosaltres.

Prohibit sortir a caminar!

Prohibit visitar els avis!

Prohibit passejar amb les nétes... tot per protegir-nos diuen els que fa quatre dies desnonaven famílies, retallaven la sanitat i l’educació, les ajudes a la dependència (ara en diuen herois, el què són aquests treballadors públics són víctimes d’uns polítics rancis i curt de mires)

Perquè ara ens volen protegir tant? Què volen salvar? El sistema tolera cert grau de desgràcia i desgraciats però no pot sobreviure sense consumidors, no volen salvar persones, volen salvar consumidors, treballadors-esclaus, volen salvar l’estatus de les elits basat en el nostre treball i el consum irresponsable, per acumular riqueses que maten.

Jo no vull tornar a la seva normalitat!

La normalitat que margina, que estigmatitza a l’altre, que fomenta l’aborregament, la normalitat que contamina i menysprea la vida i a les que la sustenten (cuidadores, educadores, sanitàries, investigadores, productores, naturalistes...) i a les que l’omplen de sentit (filòsofes, artistes...)

Jo no sóc una irresponsable, si les persones expertes en pandèmies: científiques, metges em diuen que és prudent evitat el contacte social i com es pot fer, ho faré, no vull posar en perill ni la meva vida ni la dels altres.

Primer ens idiotitzen i després, és clar, ens han de tutelar, donar ordres, castigar, multar. Quin sistema més primari, més bàsic i autoritari i estúpid! Quin menyspreu pels ciutadans.

No vull tornar al seu ordre.

Posem en valor:  Les cures, les dones i les relacions personals i socials. Les productores locals. L’educació i la cultura, la diversitat de cultures. La investigació i la sanitat. L’equilibri amb la natura.

Deixem per sempre el turisme depredador, el consum irresponsable, la cultura de la guerra.

Comencem a compartir coneixement, a cooperar entre pobles, a treballar menys i treballar totes. Se’n diu decreixement, ecofeminisme, cultura de pau, conciliació, cooperació...

Mirem als marges i des del desordre dels marges plens de vida, protegim la Vida!

El Covid 19 ens ha desemmascarat o ho aprofitem i reaccionem, organitzant-nos, o la caverna es farà més fosca i tancada.