El goig de ser jo amb els altres.

  Perquè fa tanta por la llibertat dels altres? Perquè tanta necessitat de control? de domesticació? Viure en societat és assumir normes i límits, sí, però a mi m’agrada pensar que som capaços d’autorregular-nos personalment i socialment. M’agrada pensar que no som violents per naturalesa, que la violència de la repressió i el control ens fa violents. Margaret Atwod “Àlies Grace”, Agota Kristof “L’analfabeta”, M. Àngels Anglada “Quadern d’Aram” No sé si els busco o em troben, tots tres són llibres amb històries de supervivència. L’edat adulta ve marcada per la violència del sistema: a la presó, al manicomi, a l’internat, a la guerra. La infància queda enrere, lligada a la natura, a una llibertat inconscient; la infància acaba essent un temps   enyorat ofegat per necessitats i imposicions arbitràries, pel control, l’ensinistrament o la fugida. Seria possible un continu: natura, amor, treball, companyonia? Vull pensar que sí. Però trobarem així la llibertat? El p...

Primera part (18/3/2020) Ja he llegit un parell de vegades que les persones que entren a l'UCI no poden rebre visites i que si es moren ho fan soles, sense familiars. Ho trobo inhumà, tristíssim i li dono voltes. Si algun familiar s'hi trobés se'm faria impossible, no ho puc imaginar, m'hi revelaria, entraria a l'habitació o a l'UCI fins que es curés o fins que ens hi moríssim. Segur? No ho sé, una incertesa més, un neguit més que intentaré resoldre amb previsió. Vaig pensant que voldria dir a cadascun dels familiars o amics, deixar-ho dit per si de cas, per si de cas ells o jo ens hi quedem en aquest laberint. Primer: T'estimo! Has estat important per mi. Seràs al meu cor per sempre. Segon: No et deixaran patir. Confia en les persones, personal sanitari, que ara tindran cura de tu. Els que t'estimem serem a prop, darrera la porta, pendents del teu procés, potser ens tornarem a abraçar o potser no, no importa gaire, hem viscut el nostre temps...