Confinament 3
Primera part (18/3/2020)
Ja he llegit un parell de vegades que les persones que entren a l'UCI no poden rebre visites i que si es moren ho fan soles, sense familiars. Ho trobo inhumà, tristíssim i li dono voltes. Si algun familiar s'hi trobés se'm faria impossible, no ho puc imaginar, m'hi revelaria, entraria a l'habitació o a l'UCI fins que es curés o fins que ens hi moríssim. Segur? No ho sé, una incertesa més, un neguit més que intentaré resoldre amb previsió.
Vaig pensant que voldria dir a cadascun dels familiars o amics, deixar-ho dit per si de cas, per si de cas ells o jo ens hi quedem en aquest laberint.
Primer:
T'estimo!
Has estat important per mi. Seràs al meu cor per sempre.
Segon:
No et deixaran patir. Confia en les persones, personal sanitari, que ara tindran cura de tu.
Els que t'estimem serem a prop, darrera la porta, pendents del teu procés, potser ens tornarem a abraçar o potser no, no importa gaire, hem viscut el nostre temps amb amor podem recordar-ho sempre.
Tercer i últim:
Lluita per viure, pensa en les estones compartides. El mar, el cel, la natura tota et consola.
Ets una criatura única, cèl·lula d'un món que gira i girarà per sempre.
Segona part (19/3/2020)
Pel camí de la prevenció hem perdut molts drets, de cop. L'estat protector ens infantilitza i ens treu llibertat i sentiments. La seguretat ho és tot, els falta intel·ligènica emocional.
Jo no vull viure a qualsevol preu.
Massa fàcilment obeïm cegament, i quin ús en fan? quina gestió? ho avaluen? es faran responsables de les conseqüències? Tot ho feien pel nostre bé, ha sortit així, no en tenien experiència...
No sé si vull que em cuidin tant!
Som éssers socials, necessitem als altres per viure i per morir.
Ja he llegit un parell de vegades que les persones que entren a l'UCI no poden rebre visites i que si es moren ho fan soles, sense familiars. Ho trobo inhumà, tristíssim i li dono voltes. Si algun familiar s'hi trobés se'm faria impossible, no ho puc imaginar, m'hi revelaria, entraria a l'habitació o a l'UCI fins que es curés o fins que ens hi moríssim. Segur? No ho sé, una incertesa més, un neguit més que intentaré resoldre amb previsió.
Vaig pensant que voldria dir a cadascun dels familiars o amics, deixar-ho dit per si de cas, per si de cas ells o jo ens hi quedem en aquest laberint.
Primer:
T'estimo!
Has estat important per mi. Seràs al meu cor per sempre.
Segon:
No et deixaran patir. Confia en les persones, personal sanitari, que ara tindran cura de tu.
Els que t'estimem serem a prop, darrera la porta, pendents del teu procés, potser ens tornarem a abraçar o potser no, no importa gaire, hem viscut el nostre temps amb amor podem recordar-ho sempre.
Tercer i últim:
Lluita per viure, pensa en les estones compartides. El mar, el cel, la natura tota et consola.
Ets una criatura única, cèl·lula d'un món que gira i girarà per sempre.
Segona part (19/3/2020)
Pel camí de la prevenció hem perdut molts drets, de cop. L'estat protector ens infantilitza i ens treu llibertat i sentiments. La seguretat ho és tot, els falta intel·ligènica emocional.
Jo no vull viure a qualsevol preu.
Massa fàcilment obeïm cegament, i quin ús en fan? quina gestió? ho avaluen? es faran responsables de les conseqüències? Tot ho feien pel nostre bé, ha sortit així, no en tenien experiència...
No sé si vull que em cuidin tant!
Som éssers socials, necessitem als altres per viure i per morir.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada