El goig de ser jo amb els altres.

Avui, com altres dies, mentre esmorzo veig, a fora, la puput picotejant l'herba; per un moment, un flaix em mostra el món invertit: jo sóc a la gàbia i l'ocell és fora. No és la primera vegada que tinc aquesta sensació, abans de l'era del coronavirus ja l'havia sentit. I em dic: potser sempre som a la gàbia i els últims esdeveniments només ho han fet més evident. La meva gàbia és acollidora i té bones vistes però no deixa de ser-ho, ara més. Podem sortir de la gàbia? la gàbia és la casa, les comoditats, la cultura pròpia, les necessitats supèrflues, els esquemes mentals, les creences, els prejudicis... fins i tot els afectes. La resposta és NO, no podem sortir de la gàbia. Podem alliberar-nos de prejudicis, del consum compulsiu, superar esquemes programats amb l'educació, viure austerament... no ser excessivament depenents. La mica de llibertat a la que podem aspirar és dins nostre, dins meu. Aquests dies de confinament són una oportunitat per repensar-nos

A veure, comencem a organitzar-nos, no esperem que ho facin per nosaltres. La temptació de tornar a les mateixes dinàmiques econòmiques i de poder seran molt grans, és la ciutadania la que ha d'agafar protagonisme i marcar el camí, aprofitar l'evidència de la nostra vulnerabilitat com a espècie per cridar que només junts ens en sortirem , la cohesió social i una relació de respecte i equilibri amb la natura han de ser les bases del futur, les desigualtats i la destrucció del planeta ens debiliten. Elements clau per a l'organització de la societat postcovid19   : L'equilibri ecològic : no podem continuar ignorant els senyals d'alarma del planeta, ens hi va la supervivència com a espècie. Deixem de ser el centre de l'univers per passar a ser-ne part. La comunitat: les persones i les necessitats bàsiques, els més vulnerables primer. Construir xarxes de solidaritat. Les cures , altrament dit Serveis Públics: salut, educació, servis so

Tot està dit. Tot està fet. Ens toca desdir, desfer. El nostre món s'ha acabat. Aquest silenci dels carrers buits és el silenci de l'úter. Flotant dins l'aigua hi ha un nou món a punt de néixer. No és el nostre món, apartem-nos deixem que neixi. Fills i néts, aquest nou món és el vostre, prepareu-vos per agafar el relleu. Vells que maneu, aparteu-vos, deixeu pas, només podeu retardar el part, fer-lo més llarg i dolorós. Aquest infant que vol néixer és fràgil però ve ple de promeses, d'esperança, o ell o res. Vells carcamals, cecs magnats, s'ha acabat el vostre temps. Ve el temps de les dones, de les cures, amb un nou vocabulari: cooperació, ajuda mútua, comunitat, bé comú, decreixement, cooperatives de consum, producte local, generositat, alegria... Tota resistència és inútil i només portarà patiment, qui no ho entengui que s'aparti, deixeu pas!

Ja he mirat les flors, ja he ballat, he pintat, he fet una coca, he fregat el porxo, he posat música, he mirat el paisatge, he endreçat la cuina, he anat a veure als pares, he mirat la tele, l’he tancat avorrida, he mirat el facebook i, Instagram, he mirat el correu, he fet el dinar, he regat algunes plantes, he penjat la foto del dia, he enviat el vídeo del dia, he tret la cendra i he encès el foc, he pensat, m’he emprenyat, m’he emocionat... Que no em diguin més que aquests dies em van bé per trobar-me, per parar i saber qui sóc, què vull i cap on va la humanitat. Això no és natural i no ens hi hem d’acostumar. Mirar els mil whatsapp, els m’agrada a Instagram, els vídeos de riure, els de pensar, els de reflexió, de meditació, de la primavera, els de les misèries de la humanitat, els de la fe en la saviesa de l’univers... Res d’això és natural, res d’això substitueix el teu somriure, els petons de les nenes o les abraçades dels nens, l’alegria i la complicitat de la reunió d

Primera part (18/3/2020) Ja he llegit un parell de vegades que les persones que entren a l'UCI no poden rebre visites i que si es moren ho fan soles, sense familiars. Ho trobo inhumà, tristíssim i li dono voltes. Si algun familiar s'hi trobés se'm faria impossible, no ho puc imaginar, m'hi revelaria, entraria a l'habitació o a l'UCI fins que es curés o fins que ens hi moríssim. Segur? No ho sé, una incertesa més, un neguit més que intentaré resoldre amb previsió. Vaig pensant que voldria dir a cadascun dels familiars o amics, deixar-ho dit per si de cas, per si de cas ells o jo ens hi quedem en aquest laberint. Primer: T'estimo! Has estat important per mi. Seràs al meu cor per sempre. Segon: No et deixaran patir. Confia en les persones, personal sanitari, que ara tindran cura de tu. Els que t'estimem serem a prop, darrera la porta, pendents del teu procés, potser ens tornarem a abraçar o potser no, no importa gaire, hem viscut el nostre temps

Avui, a aquesta hora, havia de ser a l'aeroport camí cap a Suècia. La vida ha canviat sobtadament i per a tothom. Incertesa, desconcert, preocupació... venen per quedar-se una bona temporada. Confinats, aïllats, rutines d'ahir són avui anhels d'un futur que desitgem proper: anar a buscar les nenes a l'escola viatjar a Suècia per abraçar la família del nord fer un te amb les amigues anar al taller d'art visitar als pares (aquest, espaiat, el mantinc) reunir-me amb el Grup de Dones anar al cinema, a la biblioteca, a comprar... Tot ajornat, esperat i desitjat. I paral·lelament a aquesta realitat confinada, amb la sort de ser enmig de la natura, veig com arbres i plantes segueixen immutables el seu curs. Fràgils i vulnerables com nosaltres, aquesta vegada no els afecta, al contrari, al parar els humans l'activitat, l'aire és més net, l'aigua més transparent i aquesta primavera, ells, arbres i plantes esclataran amb més goig i ufanor que altres

Amigues, Pel whatsapp ens anem donant ànims, algú proposava compartir pensaments, m’hi poso. Recuperem les “cartes” i tot allò que ens mantingui en contacte i ens faci sentir més acompanyades i tranquil·les.  He tingut algun moment d’angoixa, ja em coneixeu, sóc ocell, m’agrada tenir un bon niu per tornar després de cada vol però el niu sempre m’ha quedat petit, l’estada és la justa per recuperar forces. Aquest confinament és un repte, molt conscient que jo el tinc en unes molt bones condicions (espai, internet, sortida, nevera plena...) penso en les famílies de quatre o cinc persones en pisos de vuitanta metres quadrats, o en els sense sostre o en els refugiats... també penso en els fills de puta que han espoliat el país, en els miserables que han retallat la sanitat i els serveis públics, ara, més que mai, veiem quant necessaris són. El què deia, un repte de convivència amb la parella, de suport als pares (persones d’alt risc), de convivència amb mi mateixa. Volia temp

Altra vegada! Per mil·lèsima vegada! Incessantment! Agafa'l, estira! Xop, inert, als braços del pare. Ajuda'm! Salta! Es diuen la parella abans de rendir-se. Ells són tu i jo. Ells, nosaltres, persones! La humanitat sencera s'ofega al mediterrani. Ahir, avui, per sempre? Vida indiferent, no és vida. El seu suplici és el de la humanitat sencera. Els uns depredadors i carronyaires, els altres testimonis passius, còmplices. Tots formem part d'aquest infern, que per distant no deixa de ser nostre.