Confinament 7. La gàbia
Avui, com altres dies, mentre esmorzo veig, a fora, la puput picotejant l'herba; per un moment, un flaix em mostra el món invertit: jo sóc a la gàbia i l'ocell és fora.
No és la primera vegada que tinc aquesta sensació, abans de l'era del coronavirus ja l'havia sentit. I em dic: potser sempre som a la gàbia i els últims esdeveniments només ho han fet més evident.
La meva gàbia és acollidora i té bones vistes però no deixa de ser-ho, ara més.
Podem sortir de la gàbia? la gàbia és la casa, les comoditats, la cultura pròpia, les necessitats supèrflues, els esquemes mentals, les creences, els prejudicis... fins i tot els afectes.
La resposta és NO, no podem sortir de la gàbia. Podem alliberar-nos de prejudicis, del consum compulsiu, superar esquemes programats amb l'educació, viure austerament... no ser excessivament depenents. La mica de llibertat a la que podem aspirar és dins nostre, dins meu.
Aquests dies de confinament són una oportunitat per repensar-nos individualment i col·lectivament.
Em sorprenc prou tranquil·la, jo que "necessito" tant sortir. El què més em dol es no poder abraçar als pares quan els vaig a veure, no tenir fills i néts a l'abast, trobar-me amb les Dones, passejar amb les amigues, tenir converses físiques.
La pell estimada dels altres. Això és l'únic que enyoro de veritat.
No és la primera vegada que tinc aquesta sensació, abans de l'era del coronavirus ja l'havia sentit. I em dic: potser sempre som a la gàbia i els últims esdeveniments només ho han fet més evident.
La meva gàbia és acollidora i té bones vistes però no deixa de ser-ho, ara més.
Podem sortir de la gàbia? la gàbia és la casa, les comoditats, la cultura pròpia, les necessitats supèrflues, els esquemes mentals, les creences, els prejudicis... fins i tot els afectes.
La resposta és NO, no podem sortir de la gàbia. Podem alliberar-nos de prejudicis, del consum compulsiu, superar esquemes programats amb l'educació, viure austerament... no ser excessivament depenents. La mica de llibertat a la que podem aspirar és dins nostre, dins meu.
Aquests dies de confinament són una oportunitat per repensar-nos individualment i col·lectivament.
Em sorprenc prou tranquil·la, jo que "necessito" tant sortir. El què més em dol es no poder abraçar als pares quan els vaig a veure, no tenir fills i néts a l'abast, trobar-me amb les Dones, passejar amb les amigues, tenir converses físiques.
La pell estimada dels altres. Això és l'únic que enyoro de veritat.
M' ha agradat molt la imatge de la gàbia invertida...de nou em fas pensar... Gràcies Rosa
ResponEliminaOstres, Rosa sabia que escrivíes, però així d be.
ResponEliminaQue eras una persona sensible, però jo desconeixia del tot. Per qué l' imatge física q t' acompanya com a dona, sera, segura i forta, però no amb aquesta sensibilitat que engal.lana a moltes dones.
Ara que estic escrivint un llibre descobreixes maneres de comunar-nos molt errònies.
En fi... sepre ens queda moltes coses x apendre.
Jo ara amb la colla de "Noies Guies" els hi he proposat fer un banc de compartir experiències i que el fariem a l' Empordà, concretament als "Clots de Sant Julià" dons una cosa que ha estat una broma ha esdevingut una realitat...vaaa t' animes a fer campaments d' intercanvi...?
Ostres, Rosa sabia que escrivíes, però així d be.
ResponEliminaQue eras una persona sensible, però jo desconeixia del tot. Per qué l' imatge física q t' acompanya com a dona, sera, segura i forta, però no amb aquesta sensibilitat que engal.lana a moltes dones.
Ara que estic escrivint un llibre descobreixes maneres de comunar-nos molt errònies.
En fi... sepre ens queda moltes coses x apendre.
Jo ara amb la colla de "Noies Guies" els hi he proposat fer un banc de compartir experiències i que el fariem a l' Empordà, concretament als "Clots de Sant Julià" dons una cosa que ha estat una broma ha esdevingut una realitat...vaaa t' animes a fer campaments d' intercanvi...?