El goig de ser jo amb els altres.

Sopar en un “xiringuito” de les fires de Festa Major, menjar un frankfurt o “bikinis”, unes canyes… badar amb el personal que omplim les fires. Però abans…  Anar a les fires, “dues atraccions cada criatura” decideixen les mares: pesquen ànecs, tiren uns quants perdigons a les boles de plom, pugen al carrusel, salten en llits elàstics, giren en el tren del dimoni. Però abans… Veure al teatre en Pep Bou fent màgia amb aigua i sabó. Però abans… Banyar -nos davant del port de Palamós, arrecerats de vent i onades. Però abans… Parar als jocs infantils del passeig: el castell, el vaixell. Però abans… Dinar junts, tots onze a Canapost: amanides, anxoves, formatges, tarta tatin, gelats… també el xampanyet de saüc i la ratafia fets a casa. Però abans… Sentir la il·lusió i la feina de preparar un dia en família. Però abans… Tenir els meus estimats al cap espantant fantasmes. 21/6/2021

  Característiques: Especimens invasors, viuen exclusivament per garantir la seva supervivència, sense cap altre propòsit que xuclar sang, sava o energia del cos colonitzat. Són el centre i el límit del seu petit univers, ni veuen ni senten res més que les seves necessitats. Aparten altres elements beneficiosos pel colonitzat, volen exclusivitat, fins esgotar tot el que hi ha per esprémer.  Són gelosos de la seva víctima, poden ser agressius amb qui posa en perill la seva estratègia.  Quan la víctima mor o queda sense potencial, en busquen una altra. Prevenció: Identificar-los i conèixer les seves estratègies: seducció, victimització. S’aproximen discretament, al principi sembla un intercanvi. S’aprofiten de l’empatia del colonitzat, de la bona fe, de les seves debilitats. Posar límits, aturar-los: tenir cura de la pròpia salut, fortalesa, mantenir una actitud atenta, formar comunitats riques i diverses, sanejades a base d’aire, sol, aigua i terra amb un objectiu ecològi...

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Amics i coneguts em pregunten i els pregunto: Esteu bé? Sí, de moment tots bé. Una situació estranya... bla, bla, bla... No, no estic bé! No estem malalts, no estem més malalts del què estàvem. Però estem més distanciats, més tristos, més angoixats, més indignats, més confosos. No, no estem bé! Si miro més enllà del meu nas encara em sento pitjor. Escric, desfaig el nus amb un fil de paraules no dites, dibuixades a la llibreta, expressades al blog. Demà obren les escoles, diuen a la radio. Com obren? Obren per desinfectar, per netejar qualsevol rastre d’humanitat, de companyonia; per netejar i treure l’alegria, els jocs, els crits i les abraçades. Ben net, ben desinfectat que estem passant una pandèmia, sí, una gran pandèmia de por, de covardia, de ceguesa. Demà entrem a la fase 2, podem anar a la platja guardant les distàncies. Grans distàncies són les que estan creixent entre els de la meva classe mitja, apurada però mitja, i els pobres, pobres treballador...

Ja he mirat les flors, ja he ballat, he pintat, he fet una coca, he fregat el porxo, he posat música, he mirat el paisatge, he endreçat la cuina, he anat a veure als pares, he mirat la tele, l’he tancat avorrida, he mirat el facebook i, Instagram, he mirat el correu, he fet el dinar, he regat algunes plantes, he penjat la foto del dia, he enviat el vídeo del dia, he tret la cendra i he encès el foc, he pensat, m’he emprenyat, m’he emocionat... Que no em diguin més que aquests dies em van bé per trobar-me, per parar i saber qui sóc, què vull i cap on va la humanitat. Això no és natural i no ens hi hem d’acostumar. Mirar els mil whatsapp, els m’agrada a Instagram, els vídeos de riure, els de pensar, els de reflexió, de meditació, de la primavera, els de les misèries de la humanitat, els de la fe en la saviesa de l’univers... Res d’això és natural, res d’això substitueix el teu somriure, els petons de les nenes o les abraçades dels nens, l’alegria i la complicitat de la reunió d...

Dijous    15/3/2019   11h   Centre de fisioteràpia de Palafrugell Al·lucino de la corda que tinc! Vaig entomant les patacades i sembla que sense immutar-me. Porto una setmana de sessió de fisio diària i en falta una altra. Després el traumatòleg dirà el pas següent. I anar passant, què més podria fer? Llevar-me, la dutxa, vestir-me, esmorzar són les tasques matinals. Estar per mi s'ha fet realitat, una realitat imprescindible, contenta perquè m'ho puc fer jo, al meu ritme, fent saltirons, agafant-me a les portes,   amb la cadira de rodes, la trona dins la dutxa... Hem apartat obstacles per poder passar, m'he instal·lat a l'habitació de baix, m'han baixat l'ordinador, les pintures... Santa paciència, també, en Jaume, encara convalescent i portant la intendència: cuina, compra, roba... amb totes les ajudes amigues però carregant el pes. Gràcies Aprofito l'avinentesa, no puc això però puc allò. Aprofita! Em dic. Canvi de rol, per equilib...