Germans i tresors

Finalment plou. A casa és un desert, fa mesos que veiem passar l’escassa pluja pel paisatge del davant, a Canapost ni una gota. “Heu tirat herbicida?” pregunta la Mònica, “Què va! Aquí no plou!” responc. Doncs avui plou! Aniria bé que ho fes tot el dia, així com ho fa ara, suaument, perquè la terra vagi amarant-se i les plantes refent-se.

Ahir em vaig trobar amb el meu germà, li vaig proposar anar a Llafranc, passejar i potser fer un bany. El dia es va aixecar amb boira però, després a la platja, ens va fer bo, un solet enteranyina però suficient per escalfar una mica i animar-nos a fer un bany d’aigua freda.

En la conversa: records i dilemes es van alternant i la constatació que som fets de la mateixa matèria, que hem begut de la mateixa font, que amb les nostres diferències ens reconeixem germans: La manera d’escriure, diu ell. La recerca de sentit, voler entendre, fets i persones. El discurs interior, donar voltes a les coses...

Aquesta nit, neguitosa, somnis amb nens petits, sols... M’he desvetllat. Aquests dies estic remenant fotos de fa molts anys, això també col·labora en aquestes nits inquietes.

Tots som fets de materials imprecisos, no palpables: records, emocions, idees, experiències... que ens configuren i, els germans en compartim forces, l’entesa sembla fàcil. Però també hi juguen l’enveja, els gelos, els greuges...  Germans, miralls d’allò que podríem ser i no som perquè no volem o no podem, però quan la relació és fàcil, ho és molt.

Ara, després d’anys de distància vital i emocional, irrompen sentiments oblidats que puc contrastar amb l’ajuda de l’anàlisi compartit, del meu record completat amb el record de l’altre... Tot i així em neguiteja, visc en un equilibri precari i cada element que afegeixo em remou fins que l’incorporo o el rebutjo.

Anem posant nom a les coses i, potser l’edat, ens ajuda a ser més directes i més sincers amb nosaltres mateixos. Forts per dir a les coses pel seu nom i afrontar-les. Si ens descuidem no hi serem a temps!

Caminant per la platja trobo vidrets de colors, no me’n puc estar d’agafar-los, de pensar en el meu nét, de sentir enyorament pels nens. Som fets d’afectes i vivències compartides, tresors,  que ens acompanyen i ens sostenen.

Tots dos, el meu germà i jo, també coincidim en la necessitat d’aquest espai propi que et permet ser tu mateix: els seus llibres, la meva pintura, el propi ritme... Ser jo per no perdre’m en el nosaltres. Tots dos també massa pendents del benestar dels altres, com que ho sabem i no sabem estar-nos-en,  ens protegim aïllant-nos. Contradiccions, temes a treballar.