Associacions per l'Adrià
Amor romàntic, llibertat, referents, mort.
Potser la llibertat és obrir portes?
Un còctel d'idees volten pel cap fent associacions impossibles:
- Tardes de diumenge: "Mirem una merengada" i ens empassem, entre migdiada, sudoko i infusió, una o dues pel·lícules romàntiques d'aquelles que als cinc minuts ja saps de què anirà però, entre paisatges i musiquetes, ens hi quedem enganxats en un estat semi-letàrgic. El missatge de l'amor romàntic ja no arriba però arribava, quant de mal ha fet i fa l'enganxosa proposta. Fórmula fantàstica per a la infelicitat o per a una felicitat enlluernadorament efímera.
- Divendres 3, al vespre vaig al sopar-presentació de "Somnis de Penèlope" i amb la Marta S. parlem de llibertat, o millor dit de la no llibertat, perquè estem condicionats, tots representem un personatge, diu, però tenim un petit marge que marca la diferència, responc amb poca seguretat. Ens pensem que som lliures i que triem: la parella, la feina... i, mamífers com som, responem a les pulsions més bàsiques dictades per les hormones i les conviccions de la nostra tribu. Rols, estatus, atzar i altres condicionants ens porten a ser qui som, potser ens resta la llibertat de ser-ho més o menys dignament. Així la llibertat és una qüestió d'actitud, de consciència. Si tenim un bri de llibertat és quan obrim portes i finestres a la ment, a la mirada...
- Divendres 10, l'Albert em dóna la trista notícia de la mort de l'Adrià Creus. Hi ha persones que la vida et posa davant i deixen en tu una empremta indeleble. Sintonia, sub-tribu, valors, connexió, oportunitat... Vint anys després d'haver-hi compartit feina i formació encara hi ha accions, gestos o paisatges que me'l fan present: quan rento els pinzells al palmell de la mà, quan treballo el fang amb els dits, quan miro la llum entre les fulles, quan els nens dibuixen... l'Adrià es fa present. Torno a pintar, en part, perquè l'Adrià em va despertar el gust de fer-ho. Persona referent, que confirma intuïcions, que obra portes a l'expressió lliure, a la mirada neta. La família, els amics, companys d'escola el trobarem a faltar però ell ja és en nosaltres.
- Què significa la mort d'algú admirat o estimat? Em construeixo una resposta: som cèl·lules d'un únic cos i quan una mor les altres recullen les seves funcions, el seu llegat, l'Adrià, la Dolors són en nosaltres, en totes les persones que les vam conèixer, són en tot allò que van fer i nosaltres continuem. Així penso: "ja em puc morir", o dit d'una altra manera: "no ens morim perquè vivim en els altres". Aquest pensament també m'allibera de pressió, d'expectatives i queda ser i prou, ser cèl·lula sana que aporti, que obri finestres fins que passem del tot el relleu. Sols no som res, bé sí, som cèl·lula però sense el cos la cèl·lula es mor i el cos sense cèl·lules no existeix.
El goig de ser cèl·lula entre les altres.
Potser la llibertat és obrir portes?
Un còctel d'idees volten pel cap fent associacions impossibles:
- Tardes de diumenge: "Mirem una merengada" i ens empassem, entre migdiada, sudoko i infusió, una o dues pel·lícules romàntiques d'aquelles que als cinc minuts ja saps de què anirà però, entre paisatges i musiquetes, ens hi quedem enganxats en un estat semi-letàrgic. El missatge de l'amor romàntic ja no arriba però arribava, quant de mal ha fet i fa l'enganxosa proposta. Fórmula fantàstica per a la infelicitat o per a una felicitat enlluernadorament efímera.
- Divendres 3, al vespre vaig al sopar-presentació de "Somnis de Penèlope" i amb la Marta S. parlem de llibertat, o millor dit de la no llibertat, perquè estem condicionats, tots representem un personatge, diu, però tenim un petit marge que marca la diferència, responc amb poca seguretat. Ens pensem que som lliures i que triem: la parella, la feina... i, mamífers com som, responem a les pulsions més bàsiques dictades per les hormones i les conviccions de la nostra tribu. Rols, estatus, atzar i altres condicionants ens porten a ser qui som, potser ens resta la llibertat de ser-ho més o menys dignament. Així la llibertat és una qüestió d'actitud, de consciència. Si tenim un bri de llibertat és quan obrim portes i finestres a la ment, a la mirada...
- Divendres 10, l'Albert em dóna la trista notícia de la mort de l'Adrià Creus. Hi ha persones que la vida et posa davant i deixen en tu una empremta indeleble. Sintonia, sub-tribu, valors, connexió, oportunitat... Vint anys després d'haver-hi compartit feina i formació encara hi ha accions, gestos o paisatges que me'l fan present: quan rento els pinzells al palmell de la mà, quan treballo el fang amb els dits, quan miro la llum entre les fulles, quan els nens dibuixen... l'Adrià es fa present. Torno a pintar, en part, perquè l'Adrià em va despertar el gust de fer-ho. Persona referent, que confirma intuïcions, que obra portes a l'expressió lliure, a la mirada neta. La família, els amics, companys d'escola el trobarem a faltar però ell ja és en nosaltres.
- Què significa la mort d'algú admirat o estimat? Em construeixo una resposta: som cèl·lules d'un únic cos i quan una mor les altres recullen les seves funcions, el seu llegat, l'Adrià, la Dolors són en nosaltres, en totes les persones que les vam conèixer, són en tot allò que van fer i nosaltres continuem. Així penso: "ja em puc morir", o dit d'una altra manera: "no ens morim perquè vivim en els altres". Aquest pensament també m'allibera de pressió, d'expectatives i queda ser i prou, ser cèl·lula sana que aporti, que obri finestres fins que passem del tot el relleu. Sols no som res, bé sí, som cèl·lula però sense el cos la cèl·lula es mor i el cos sense cèl·lules no existeix.
El goig de ser cèl·lula entre les altres.
Ara rellegeixo les teves paraules... i penso en el que dius i hi coincideixo. Sortosament, la vida ens regala aquestes persones que ens deixen la seva petjada, que ens fan bellugar, que queden en nosaltres... tot i la tristesa de la pèrdua, el goig de tenir-los sempre. Una abraçada
ResponElimina