Perseverança

Dissabte 29 d’agost del 2020. 17:40h

Arriba la pluja i m’ha vingut  de gust passar-me el dia a casa: cuinar, cinema i, ara, escriptura amb la música d’Oasis de fons.

Temps d’introspecció reposat, conscient. Després de la tempesta dolorosa i eixordadora d’ahir, respirar silenci, encara que sigui trist, se m’ha fet agradable, necessari.

La pel·lícula “La pintora y el ladrón” ha estat inspiradora, no he pogut deixar de mirar-la, de llegir els subtítols, d’escoltar la música dels crèdits...

El novio li diu (més o menys): Com és que sents atracció per algú que no sap tenir cura d’ell mateix? Perquè et poses en aquesta situació?

La protagonista només vol pintar, s’enamora del lladre del seu quadro, deixa el novio però no té diners i torna amb ell que li paga tot, el necessita per poder dedicar-se a pintar que és la seva única passió. Necessita que la cuidin i ella vol cuidar al lladre. El novio, que és qui li fa la pregunta, també es fa càrrec de la pintora.

Jo ho faig però et pregunto a tu perquè ho fas. Sempre, de manera conscient o inconscient prioritzem. I sempre arrosseguem contradiccions.

Tot ho volem explicar amb paraules, disfressades de raonament, volem entendre-ho i no sempre ens és possible, ens movem, en el millor des casos, per: impulsos, necessitats, hàbits, rols, pors, desitjos, somnis, gelós...  o dominats per empanades mentals, neurosis, paranoies...

Aquest matí llegia a “Catorze. Cultura viva” (més o menys):

 ...hi ha persones amb les que t’enlaires, aixeques el vol, i persones que asfixien... rodejat de les primeres...

És tan senzill? Em pregunto. El què et passa a tu m’afecta a mi. No existeix un món de color rosa, un món asèptic, net de persones conflictives, negatives, autodestructives, malaltes, adicctes... les seves misèries són les de la humanitat, són les nostres. Què faig jo per neutralitzar-les? Què faig amb la meva merda, educada i continguda? vestida de manipulació, de supèrbia, d’autocomplaença; no en seré responsable d’alguna de les merdes que m’envolten?

Em grinyolen les consignes: Volta’t de gent positiva, que t’alimenten, que t’enlairen.

No em recrearé en relacions tòxiques però, em pregunto: a les persones que passen males temporades, infelices, traumatitzades o dolentes, se les pot aïllar? O, com a societat hi hem de conviure i construir cert equilibri juntes.

D’això va la pel·lícula “La pintora y el ladrón”, un tema que se’m presenta sovint a la meva ment.

Tots som miralls i en l’altre ens veiem, i allò que menys m’agrada de l’altre és allò que no m’agrada en mi i potser nego.

El que em sembla necessari és tenir relacions personals riques, sinceres, amb gent diversa. La vida ens les va posant pel camí. Cada persona, cada situació em demana unes habilitats o em posa davant d’un repte que si afronto m’ajuda a créixer, m’alimenta en experiències.

No busco relacions asfixiants, la trobo, l‘afronto i provo de ser jo, malgrat la manca d’aire, i em faig més forta perquè busco l’aire dins meu, perquè la persona que m’asfixia també té cura de mi, encara que sigui, al meu veure, maldestre. I perquè no només em relaciono amb una persona o dues o tres, em relaciono amb moltes persones a diferents nivells i de la suma en faig aliment, sense saber massa bé els elements que m’aporta cada una, perquè sé, com quan menjo, que em calen totes les vitamines, minerals... Entre totes m’equilibren i nodreixen la meva vida.

És fàcil veure defectes, mancances, en l’altre, no serveix de res analitzar als altres. Els altres sóc jo, m’analitzo i miro de ser més honesta amb mi mateixa i més flexible amb els altres. Em dic: sigues tu, honestament, generosament i despreocupa’t de què són o deixen de ser els altres!

El límit és el respecte, a qui m’agredeix li poso límits, no ho accepto, protesto, em defenso i també l’evito, és clar, se’n diu instint de supervivència. No tinc vocació de màrtir, però estic convençuda que cal integrar tothom, no és que l’haguem d’integrar, és que estem integrats, som un sol cos, o sumem o ens autodestruïm. Som un gran ecosistema humà.

No hi ha res a fer en l’altre. La feina és en la meva persona, en la meva expressió. Tant per mi com pels altres el millor que puc fer és ser jo, forta, alegre, creativa... tant com pugui. Perseverança de ser, en dic.

Ara em ve a la memòria el llibre “Desgràcia” d’en Coetzee, el preu de viure com volia era viure amb l’agressor assumint el passat comú de violència i d’injustícia.

Als auriculars sona “Wonderwall" Oasis

Per avui, dimonis exorcitzats.