Escolopendres i altres intrusos
Truquen uns amics, vindran a la tarda "collirem figues i després podem fer un pa amb tomàquet" els hi dic. Compro pernil per menjar amb les figues i formatge per menjar amb el moscat... La combinació els agrada. Quin luxe! diem. Viure envoltats de natura això és el paradís! Sí, però...
L'endemà, al vespre, mentre acabo de mirar una pel·lícula em surt una escolopendra de sota la butaca, quin ensurt!, la seva picada la coneixem i no és gens agradable. La mato, em sap greu però, és una intrusa. M'agafa por "i si n'hi ha més? on?" em calço "hauria de canviar aquest costum d'anar descalça" penso.
Què fàcil trencar la pau al paradís! Una simple escolopendra i la nit, amb els seus fantasmes, s'omple de neguits. I ja no sóc al paradís, sento la meva decadència i la de la casa, les absències... i com aquells sentiments de llibertat guanyada ara són negres presagis de solitud, malaltia i dependència.
Una escolopendra! (sumada a uns quants dies de neuràlgia)
Quins equilibris tan fràgils!
El paradís és l'instant viscut amb plenitud, aferrat al present, lliure d'expectatives i, si pot ser, compartit.
Esmorzo pa, pernil i figues, escric i sento que tot recomença.
A vegades la por es mes perillosa que allo temut o el perill objectiu en si... al final es un estat de la ment q ens emmiralla amb la debilitat i amb aqsta fragilitat q ben observada ens ha de retornar al saber-nos un esser mes dins l'ecosistema q com els altres viu entre ser presa o depredador. Es en la calma conscient entre aqsta dualitat on trobem l'autentic paradis, la nostra pau. L'infern i el paradis son la mateixa cosa, nosaltres i la nostra percepcio. Agraïm doncs a escalopendres i escorpins, avelles i mosquits i tots els q ens recorden q tambe som presa x l'ensenyança d'humilitat q ensnofereixen i que ens equilibra per no confondre el paradis amb el miratge miop d'allo q ens conve veure i prou...
ResponEliminaGràcies, encertades reflexions. L'escolopendra són les meves pors i elles, les pors no són tan fàcils de matar.
EliminaMolt d'acord que cel i infern els portem cada un amb nosaltres i busco permanentment un lloc intermedi on mantenir un cert equilibri.
Em sap greu haver mort l'escolopendra!
Disculpa les faltes, les tecles del mobil i els meus dits estan desproporcionats...;)
ResponEliminaM'agrada llegir les teves respostes que no veig les faltes. 😉
EliminaM' ha agradat molt la reflexió. Si, entre paradís i infern hi ha molt poca distància i la nostra visió de la realitat i les nostres pors fan que aquesta distància encara s' escursi més...entre el pa amb tomata i una nit d' insomni distorsionador hi ha poc espai de temps i malgrat tot ens adaptem a un i altre...
ResponEliminaExactament.
EliminaCada escalopendra, en totes les seves formes, ens posa en guàrdia, no deixa que ens adormim.
ResponElimina"El paradís és l'instant viscut amb plenitud, aferrat al present, lliure d'expectatives i, si pot ser, compartit."... M'encanta. Per molts paradissos!!
ResponEliminaContenta de forma part d'aquests moments de plenitud, que en podem crear molts més!
ResponEliminaProves
ResponEliminaNo se
ResponElimina