El goig de ser jo amb els altres.

Li van recomanar deixar la feina una temporada, la seva obsessió per l'ordre i el control era incompatible amb el tragí de la unitat d'urgències, estava sobrepassat, totalment desbordat, crispat... i ho transmetia a tot l'equip, la tensió s'havia fet insuportable. -           Viatja o fes algun taller de circ, t'havia agradat de jove, canta... Descansa... li van dir. A casa la situació no era molt millor, la Bet feia temps que el defugia i ell no aconseguia sentir-se còmode en una casa caòtica on tots hi feien estada però ningú hi posava ordre. La perspectiva d'haver d'estar-se en aquell cau ple de llibres, amb la nevera buida, armaris plens de roba diversa... no l'entusiasmava però potser era una oportunitat per canviar les coses, endreçar una casa semblava més senzill que endreçar una unitat d'urgències. Quan va donar la notícia de la baixa a la Bet, aquesta no es va mostrar estranyada: -        ...

On sóc jo? M'he perdut! Ben perduda en un bosc de dies plens. Plens de camins al mercat, a la botiga, al rebost, a la nevera, als fogons. Camins plens de persones i personetes estimades, tan estimades que m'hi fusiono. Al vespre, al posar-me al llit, em pregunto: on sóc jo? Perduda, ben perduda en un bosc de dies plens, fins passat reis! On sóc jo? A la llibreria endreçada, a la taula ben parada: estovalles de cotó, tovallons, coberts, plats i gots, la panera del pa, els estalvis i la gerra d'aigua. Cadires per a tots amb el seu coixí, les trones pels petits. On sóc jo? Als calamars farcits, a l'amanida d'enciam, escarola i una mica d'api, a la sopa de la reina, al rostit... A la roba estesa al sol... On sóc jo? En aquest poema, a la gandula, amb el sol a l'esquena i el llapis a la mà, de banda sonora els ocells, feliç com un anís, perdent-me i trobant-me, que hi ha temps per a tot. 31 de desembre 2019

I vaig jeure, fins fer-me paisatge, en un llit de fulles. Abandonada, al cicle de la vida, en un son hivernal. Només ser vida, de fulla o dona, de mongeta o ase. Celebrant cada dia el goig de ser jo, jo entre els altres.

Intuïció i mediació són qualitats que tinc i amb les quals interpreto el món. Sempre vull entendre i mig entenc totes les parts. Intueixo respostes sense la seguretat que siguin les adequades, però són les que intueixo, les meves, les que defensaré. Dubtaré quan em donin arguments en contra, repensaré si cal les meves respostes i potser canviï de parer, o no, o vaig i vinc d'un parer a l'altre, perquè les certeses, i encara més si són categòriques i excloents, m'incomoden. Sovint em sento en aquesta posició d'incomoditat, de dubte, em sembla una posició lícita, fins i tot necessària per a la complexitat de la vida, del món, de les relacions. Qui té veritats? Uf! em fan por. Jo em construeixo veritats a mitges com un trencaclosques o potser com un castell de cartes que pot caure en qualsevol moment.

Fem intercanvi amb els veïns, ells ens porten mongets i nosaltres els oferim olives per conservar. Al vespre començo a desgranar, al matí segueixo, la galleda és grossa i fonda. Trobo els grans bonics d'un blanc setinat, alguns d'un verd tendre; al tacte són polits i rodons, sensuals (en Lluís ho deia de les olives quan en collia) Llavors, llavors que contenen tot el que cal per a la vida, una vida de mongeta però vida, perfecta, bella i útil. Totes som llavors que hem tirat endavant, generoses donem fruits: alegria, ajuda, afectes, feina ben feta, bellesa, seguretat... estem fetes per això i per poc que trobem un sòl adobat surt de manera natural. Aquest matí acomiadem a la Carmen “se'n va el cos però queda, entre nosaltres, la consciència” deia una companya homeòpata-amiga. Quina llavor tan rica, tan productiva, tan bella ha estat la Carmen, dona-amiga. Ens n'alimentarem molt de temps dels seus fruits. Ara viu en nosaltres, en totes les que hem e...

Uf! Quanta merda! Paraules i més paraules, paraules enverinades, pervertides, buides del seu contingut. Arengues irresponsables, incendiàries... Tanco la radio. Ara la crispació ja campa per casa: que si dius, que si dic, que vull dir, que no dius... Silenci per favor! Escoltem més i parlem menys o callem tots! Silenci per favor! Desparo la taula d'ahir sopar, em distrec amb les vetes de la fusta i el seu tacte. Estenc les estovalles infantils, em donen una mica de serenitat, em connecten amb una bellesa senzilla i humil, amb la tendresa... Esmorzo. Centrem-nos en la vida quotidiana, em dic, fem-la funcionar, ajudant-nos, cooperant, organitzant-nos per no deixar ningú al marge. Abandono les paraules buides i passo a l'acció pragmàtica, simple, constructiva i col·lectiva.

Flamets, ahir feien la recepta a cuines de TV3, aquest matí provaré de fer-los, ja tinc l'almívar refredant-se. Dolços i perfumats amb romaní. Els flamets (abans en dèiem "tocinillos") em porten a Badalona, a la pastisseria de Can Comas. Algun diumenge els avis o els pares, no ho recordo, compraven rebosteria i algun flamet s'hi colava, tots en volíem. Aquelles safates amb pastetes posades en perfectes files, quina dolçor! Els flamets també van ser presents en la recuperació del meu primer part, el de la Marta, em vaig estar gairebé un mes a casa dels pares, dèbil i convalescent d'una episiotomia salvatge, la mare em portava un flamet gairebé cada dia. Què ens ha distanciat a la mare i a mi? Els nostres mons s'han anat diferenciant, per l'edat? les vivències? les creences?... No tinc gaires records vius de la seva tendresa o del seu afecte, però sé que hi són. Els meus fills tenen records de la meva tendresa? del meu afecte?  M...