El goig de ser jo amb els altres.

Estimats fills, Encara sóc capaç d’endreçar els meus pensaments i escriure’ls per vosaltres, ho aprofito. Penso que la vellesa és un temps de solituds. Com cap altra època de la vida s’ha d’aprendre a estar sol. El món corre molt, els fills i els néts, tenen feina a seguir el ritme frenètic dels temps que vivim. Nosaltres, els vells, hem baixat del tren ja fa dies i mirem el tragí al voltant nostre amb perplexitat fins que deixem de veure’l, perquè ens anem recollint en espais cada vegada més reduïts, fins que només veiem les nostres sabatilles. Els colors de la vida es van diluint i tot ho veiem d’un pesat gris plom, com més gris més pesa. La vostra atenció és llum, llum que il·lumina la boira i la fa habitable i molt més lleugera. Això no vol dir que us vulgui retenir al meu costat, m’agrada que voleu, que jugueu, que canteu, que gaudiu i patiu la vida amb totes les seves cares. Aquesta carta no és una queixa o una demanda, al contrari, és una celebració, un reconeixement al ...

Dissabte 29 d’agost del 2020. 17:40h Arriba la pluja i m’ha vingut  de gust passar-me el dia a casa: cuinar, cinema i, ara, escriptura amb la música d’Oasis de fons. Temps d’introspecció reposat, conscient. Després de la tempesta dolorosa i eixordadora d’ahir, respirar silenci, encara que sigui trist, se m’ha fet agradable, necessari. La pel·lícula “La pintora y el ladrón” ha estat inspiradora, no he pogut deixar de mirar-la, de llegir els subtítols, d’escoltar la música dels crèdits... El novio li diu (més o menys): Com és que sents atracció per algú que no sap tenir cura d’ell mateix? Perquè et poses en aquesta situació? La protagonista només vol pintar, s’enamora del lladre del seu quadro, deixa el novio però no té diners i torna amb ell que li paga tot, el necessita per poder dedicar-se a pintar que és la seva única passió. Necessita que la cuidin i ella vol cuidar al lladre. El novio, que és qui li fa la pregunta, també es fa càrrec de la pintora. Jo ho faig però e...

Hi ha un moment en tot estiu que estic fastiguejada, irritable, malhumorada. Els camps són secs, palla grisa; l'era de casa és pols, formigues, rantells; la pell enganxosa pica aquí i allà mortificada per les picades inflamades de bestioles diverses. L'aire calent i el sol abrusador em tenen reclosa i un neguit creixent es va apoderant del meu ànim. Banyades, sopars a la fresca i trobades familiars no compensen la saturació de xafogor, sequedat i insectes afamats. Som a finals d'agost, que plogui si us plau!, que arribi el setembre amb la seva llum matisada, recuperem rutines que seran els rituals sanadors en forma d'horaris setmanals: dilluns: Aula d'art..., dimarts: “Rio abierto”..., dimecres: Taller d'escriptura creativa, tarda amb els pares..., dijous: VxL, Grup de Dones..., divendres: nenes a dinar... I rutines diàries estabilitzadores : Llarga estona d'esmorzar, endreça i neteja, lectura i dibuix, àpats senzills i són reparador, i FRESQUET! Divendre...

De vegades dubto: Sóc arbre, llavor o pellofa? De vegades creixo, I sento el valor de l'expressió. De vegades confio I deixo de jutjar-me.

tristesa "...se'n va la tristesa..." Mazoni (Jaume Pla) "...se'm moren les plantes..." Paraules o frases? Paraules, frases o idees? Paraules, frases, idees o música? Significat, sonoritat, ritme, emoció... Llenguatge, comunicació, pensament organitzat. Sento la frase i se'm dispara l'impuls d'escriure, d'això es tracte: l'art, la cultura, ens desperta, ens emociona, ens connecta amb la pròpia creativitat, ens allibera, ens fa volar i anar més lluny. Estimo la llengua, les paraules, les dibuixo, en deixo empremta, les dic, les recito, les regalo, les paladejo: tristesa                       feliç tristesa taula                       parar taula germana                       amiga germana dona                       dona, dóna mà             ...

Reviso texts del Dietari valorant-ne la possibilitat de publicar-los, tinc molts dubtes. Són texts que van construint el meu relat, un relat que vol ser alliberador, penso. Per altra banda valoro si encara són vàlids després de la crisi de la Covid19, sembla que tot està canviant. Decideixo que sí, que sí que són vàlids, precisament perquè són alliberadors, encara que sigui el relat d'una alliberació personal, potser petita, però que reivindica aquest espai propi dins el compromís amb els altres. Quatre anys després de ser escrits prenen un nou sentit. Ara, en l'era postcovid, quan canviem lleugerament seguretat per llibertat, qualsevol espai genuí pren valor. Al principi de la crisi jo mateixa escrivia: No vull tornar a la vella normalitat. "La normalitat és el problema" llegíem en algun eslògan, una normalitat amb crisi climàtica, capitalisme salvatge, precarietat laboral, sanitat, educació i cultura a mínims... En aquests moments, polítics i mitjans de comunicació ...

Potser sóc una irresponsable o una inconscient. No em tenia per això però em sento sola en la defensa de la tornada a l'escola de nens i nenes. Les mesures del Departament em semblen més que absurdes, aberrants. Penso, segurament equivocada, que són fetes per cobrir-se les espatlles legals en cas d'algun "contagi". No són fetes, penso, segurament equivocada, a favor de l'educació, a favor dels infants. Cobreixen just l'expedient. La resposta de gran part dels docents i dels sindicats, tampoc l'entenc, me n'estic de qualificar-la, segurament que seria injusta. Jo, irresponsable com m'he tornat, en lloc de queixar-me per no poder complir les mesures de seguretat em queixo per la manca de mestres i d'espais, per la manca de lideratge, coratge i compromís del Departament. Jo, irresponsable com sóc, demano obrir les escoles, convidar les famílies, els ajuntaments i la xarxa social a col·laborar per garantir el dret a l'educació, per treballar en...