Relats

Reviso texts del Dietari valorant-ne la possibilitat de publicar-los, tinc molts dubtes.

Són texts que van construint el meu relat, un relat que vol ser alliberador, penso.

Per altra banda valoro si encara són vàlids després de la crisi de la Covid19, sembla que tot està canviant.

Decideixo que sí, que sí que són vàlids, precisament perquè són alliberadors, encara que sigui el relat d'una alliberació personal, potser petita, però que reivindica aquest espai propi dins el compromís amb els altres.

Quatre anys després de ser escrits prenen un nou sentit. Ara, en l'era postcovid, quan canviem lleugerament seguretat per llibertat, qualsevol espai genuí pren valor.

Al principi de la crisi jo mateixa escrivia: No vull tornar a la vella normalitat. "La normalitat és el problema" llegíem en algun eslògan, una normalitat amb crisi climàtica, capitalisme salvatge, precarietat laboral, sanitat, educació i cultura a mínims...

En aquests moments, polítics i mitjans de comunicació van construint un relat apocalíptic que ens porta a obeir, a confinar-nos, a dur mascaretes, a desconfiar, a tenir por.

Les classes dominants es freguen les mans davant l'oportunitat de tenir la població acollonida, necessitada de feina i seguretats (inexistents).

Renunciem ràpidament a les minses llibertats: de moviment, d'expressió... renunciem a les relacions socials: reunions, protestes, festes... renunciem a l'alegria, a la espontaneïtat i de retop fem renunciar als nens i nenes del mateix, amb l'agreujant que l'essència de la infància i de la joventut són les relacions entre iguals, el joc i el lleure, l'educació i l'expressió... que pretenem substituir per pantalles i confinament.

El relat va calant, alguns fòrums de mestres van plens de proclames a la seguretat "la vida és el primer", diuen. Sort que es comencen a sentir veus defensant l'escola humanista, on infants i joves es socialitzen, cooperen, experimenten i aprenen amb les interaccions, amb alegria i espontaneïtat.

A mi el què em fa por és el món que van dibuixant, un món de més control social, de xips de seguiment, d'individualisme egoista on salvar-se és el primer.

Se m'encenen les alarmes, i penso que sí, que qualsevol relat alliberador per petit que sigui, té més sentit que mai.